La reforma del mercat laboral que tirarà endavant el govern espanyol és insuficient. Aquesta és la visió dels cinc experts consultats per l’AVUI, que malgrat que valoren positivament mesures com que es potenciï la flexibilitat interna, creuen que els canvis no reduiran l’alta temporalitat que pateix el mercat de treball espanyol.

Globalment, els acadèmics veuen insuficient la reforma. Ester Sánchez, professora d’Esade, creu que “no té línia estratègica i hipoteca les relacions laborals del futur”, mentre que Elisabet Motellón, del departament d’estudis d’economia i empresa de la UOC, troba que no és el moment de fer-la: “No és el més urgent, s’ha de fer en època d’expansió. El més urgent ara és canviar el model productiu”. Sergi Jiménez-Martín, professor del departament d’economia de la UPF, pensa que “beneficiarà les males empreses” i no les que facin bones pràctiques. “És anar enrere”, afirma Josep González Calvet, professor de teoria econòmica de la UB. El més positiu és Joan B. Casas, degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, que creu que tindrà èxit en la mesura que redueixi els costos de les empreses.

L’alta temporalitat és un dels grans problemes del mercat de treball espanyol, però els experts no creuen que les mesures per reduir-la siguin les adequades. Jiménez-Martín i González Calvet defensen que no existeixi el contracte temporal. “Encara que apugis les cotitzacions i l’acomiadament, el temporal sortirà més barat. Ha de desaparèixer”, diu el professor de la UB. Esther Sánchez creu que “s’hauria de regular per conveni” i Elisabet Motellón advoca perquè es causalitzi, però va més enllà: “La temporalitat està influïda pel model productiu. Si no necessites persones qualificades, t’és igual canviar de treballadors”. Per això defensa que la reforma ha de ser posterior al canvi de model productiu. Casas creu que “la dualitat només s’acabarà quan s’aproximin els marcs dels diferents tipus de contracte”. En el que coincideixen és en la necessitat de tornar a la causalitat i evitar fraus: “La quantitat de temporals il·legals és enorme, però ja ens anava bé”, assegura Motellón.

El cost d’acomiadar
L’àmplia modalitat de costos d’acomiadament no està ben vista pels acadèmics. “S’han de reformular els costos d’acomiadament, que siguin homogenis per a tots els treballadors”, diu Jiménez-Martín. Sánchez diu que “les causes de l’acomiadament són les mateixes que el 1980” i troba bé que s’abarateixi el cost del procedent i que es faciliti la presentació de causes econòmiques. Per González Calvet, “45 dies no és excessivament car, perquè és improcedent” i critica que es pugui acomiadar barat per pèrdues: “I si té pèrdues per una mala gestió?”, es pregunta. El contracte amb 33 dies hauria de ser una mesura només conjuntural, en època de crisi, asseguren González Calvet i Joan B. Casas.