President d’una de les institucions més respectades del país; president d’una de les empreses més exitoses del país, Salvador Alemany pren la paraula.

Ha emplaçat els empresaris a “no limitar-se a resistir” davant la crisi.
Resistir és morir una mica cada dia. Aquell que es limita a resistir només pren les mesures a curt termini per sobreviure. En una crisi s’ha d’analitzar el futur i agafar l’actitud de tornar a començar.

En diu “reinventar-se”. Defineixi-ho.
Partint dels recursos de què avui es disposa –l’experiència, el coneixement, el talent–, s’han d’examinar les oportunitats que ofereix el teu projecte per redissenyar-lo aprofitant al màxim les potencialitats i tenint en compte que el context ha canviat.

Tot empresari es pot reinventar?
Empreses, països i famílies es poden reinventar si senten que tenen un projecte. Si no, és impossible.

Però som conservadors!
Des d’una perspectiva més col·lectiva podem semblar més aviat conservadors. Però si ens fixem en l’esfera privada, les persones, les famílies i els empresaris assumeixen riscos en cada decisió que prenen.

Tenir un fill és un risc.
És un bon exemple.

Vostè emplaça els empresaris a fusionar-se. ¿És com passar de l’adolescència a la maduresa?
Està ben expressat. Agregar-se, ajuntar-se entre complementaris –no pas entre iguals–, és la manera de redimensionar-se més positiva.

El Cercle d’Economia acaba de publicar Horitzó 2012. Zapatero hi pensa?
Segur que sí.

L’hi repregunto: ¿el govern té en compte el 2012 a banda de les eleccions?
El govern vol mirar cap al futur, però no només s’ha de mirar al futur sinó que s’han de prendre mesures per a aquest futur. Al 2012 hem de començar a veure els efectes de les mesures que avui prenguem. I la virtualitat que tenen les reformes que avui siguem capaços d’iniciar és que podrien unir el país darrere d’un projecte.

Parla en condicional. ¿És per què no existeix aquest projecte?
No sé si realment els governs, català i espanyol, ho veuen així, però haurien de procurar que els ciutadans ho entenguéssim i ens suméssim al projecte. A Catalunya s’han fet passos: l’acord per a la competitivitat de l’economia, el pacte de l’habitatge, el d’educació i el més recent de les infraestructures van en aquesta línia.

Al Cercle d’Economia parlen de greu crisi institucional i econòmica.
No només tenim una crisi econòmica sinó que tenim també una crisi institucional. Ho hem de tenir en compte: si no som capaços d’actuar d’una altra manera en el pla institucional i polític, tindrem més dificultats per definir el full de ruta que necessitem per afrontar la crisi econòmica.

Som poc madurs democràticament?
És possible que hi hagi un problema de maduresa del sistema. I és possible que hàgim superat una etapa de descobriment –de la democràcia, d’Europa, de la globalització–, encara que siguem molt joves, com a país i com a democràcia. I hem comès pecats de joventut: hem estat encantats de conèixer-nos. Hem arribat a dir que érem els millors, a punt de ser els líders mundials! I ara, amb la crisi, constatem una realitat que ens ha de fer reflexionar.

El Cercle ho ha advertit.
El Cercle ha demanat el 2009, i ho va fer el 2008 i el 2007, que en una situació en què es qüestionen algunes de les bases del nostre èxit és molt convenient, sense negar l’alternança política, assolir acords d’Estat.

No els fan cas. Què es pot fer?
La societat espanyola no està gaire mobilitzada. I la catalana tampoc. És per això que el Cercle d’Economia crida l’atenció quan emet una opinió compromesa, perquè no hi ha gaires institucions que ho facin.

Ángel Castiñeira explica el fet que pocs empresaris alcin la veu pel desequilibri entre les institucions públiques i la fragmentació empresarial.
Hi ha aquest desequilibri. Tenim un cos social prou bo, qualificat, però que quan s’ha d’organitzar no és prou dinàmic i actua massa individualment. És necessari organitzar-se i fer-ho cap a la interacció en la política: des de la política hem de modificar la realitat que ens envolta. La societat civil no ha de substituir la política sinó que ha d’ajudar-la a agafar més bones pràctiques i ha de col·laborar en la transformació de la realitat. Qualsevol cosa que no vagi per aquí ens portaria a una situació pitjor.

Ciutadans i empresaris actors?
Empresaris i ciutadans actius.

Emplaça els empresaris a implicar-se en el país. Josep Piqué, però, diu que “no es poden fer plantejaments patriòtics amb projectes empresarials”.
Penso que Piqué, en referència a les companyies aeronàutiques, més aviat deia que si pensem que podem tirar endavant una empresa només basant-nos en la mobilització patriòtica ens equivoquem: també cal fer econòmicament atractius els projectes! Amb tot, fa temps vaig llançar una boutade als presidents Pujol i Maragall: les empreses del país requereixen una certa discriminació positiva.

Expliqui-m’ho.
Tots dos van reaccionar sorpresos! I els vaig aclarir que no es tractava de donar avantatges als nostres o frenar els forans. L’única discriminació positiva que necessiten els empresaris del país és la presumpció de bondat, que es cregui que la gent d’aquí és capaç de fer bé les coses. Finlàndia un dia va fer aquesta presumpció de bondat sobre les seves empreses. Nosaltres hem de fer-ho. Hem de confiar en les nostres possibilitats i ajudar els altres a confiar en les seves.

No confiem en les empreses del país?
Han passat coses que ens han desorientat.

Concreti-ho.
En tots els processos de perfeccionament del nostre sistema institucional, Catalunya ha rebut decepcions que no ha processat prou bé. Francesc Pujols va dir que els catalans aniríem per tot el món i no hauríem de pagar res només pel fet de ser-ho. I en alguns moments ens ho hem cregut. I quan un té de si mateix una imatge no prou racionalitzada qualsevol cosa que li passa de manera inesperada li costa acceptar-la i el frustra.

Concreti-ho encara més.
Es pot practicar l’autodefinició: és bo perquè et fa més segur i et pot fer millor. Però en el moment en què això es fa, com és el cas del nou Estatut, no es pot esperar que, necessàriament, tots els altres t’entenguin i, immediatament, el trobin simpàtic. Cal entendre un cert grau d’incomprensió.

Havíem d’estar preparats per seduir.
En efecte, però amb serenitat i sense obsessions. Aquests processos necessiten temps. Si no es veu així, és quan arriben les frustracions.

Els casos de corrupció han afectat l’ànim. A la Nit de l’Empresari de Cecot va dir: “No ens deixem condemnar, els nostres valors no són inventats”.
Ho tornaria a repetir.

Com hem d’afrontar la corrupció?
No podem admetre que es digui que els nostres empresaris, acadèmics o polítics són, en conjunt, d’una determinada manera. Em rebel·lo davant de titulars de l’estil “D’oasi a fangar”. Aquell que està convençut que fa les coses bé no s’ha de deixar abatre.

Quins són els nostres valors?
A Catalunya tenim un esperit emprenedor indubtable, i no només per fer empreses mercantils: l’associacionisme n’és un exemple. Som participatius, dialogants... Tenim defectes –l’individualisme, per exemple– , però amb les nostres virtuts hem arribat molt lluny. De manera que uns determinats successos, que hem de veure com acaben, no ens poden fer perdre la confiança col·lectiva.

Els britànics els han demanat un projecte per a l’aeroport de Luton per al 2030. A Catalunya ens fixem aquest horitzons! ¿No tenim projecte?
Hi ha un projecte de país, el problema és que no només n’hi ha un. Hem de compartir les diferents perspectives i anar configurant un projecte que identifiquem, que ens faci mirar cap a la mateixa direcció a llarg termini.

Cap on mirem ara?
L’empresa catalana mira a Espanya i també a Europa. El nostre objectiu ha de ser internacionalitzar-nos cada vegada més i agafar dimensió per poder operar al mercat global.

¿Els empresaris s’han d’implicar a Catalunya i a Europa?
Els empresaris han de tenir el millor entorn possible: no podran fer un projecte empresarial prou sòlid si no s’impliquen per fer un entorn sòlid.

Com poden fer-ho?
Els gremis, les associacions empresarials, amb el conjunt de la societat, s’han d’implicar en el projecte col·lectiu per fer-lo evolucionar en la direcció adequada. La situació de crisi fa que en siguem més conscients.

¿Ens hem de prendre la crisi des d’una perspectiva positiva?
Hem de ser assertius tenint en compte com estan patint algunes persones. Però també n’hi ha moltes que poden tirar endavant el seu projecte i arrossegar els que passen dificultats.

Està a l’equador del mandat com a president del Cercle. A què aspira?
En acabar aquest període em sentiré satisfet si el Cercle ha exercit la capacitat de mobilització de la societat. I si es percep que la societat està més activa.