Alguns el qualifiquen d'apocalíptic. Altres li reconeixen la seva capacitat d'anticipar la crisi que estem patint. És Santiago Niño Becerra.

D'allò que tothom defineix com a crisi sense precedents vostè en diu precrisi.
El procés de precrisi és nou perquè les anteriors crisis sistèmiques -1929, 1875, 1820- es van produir de cop: no hi va haver un procés d'intervenció estatal per amortir el cop.

Els plans d'estímul.
Abans no n'hi havia, i ara han servit per crear la sensació que el miracle de la recuperació encara és possible. El problema és que aquests plans d'estímul han generat dèficits estatals brutals i no han solucionat el problema principal: l'esgotament de la capacitat d'endeutament que derivarà en una crisi sistèmica.

Hem gastat milions d'euros en va?
Els hem gastat per res, només per "guanyar" uns mesos.

Tots els organismes internacionals diuen que ens estem recuperant.
No estem sortint de la crisi. I el que jo dic ho sap més gent. Li dono una dada: el 1997 el deute privat era del 65% del PIB i ara és del 225%. El que hem viscut en termes nàutics es diu rumb de col·lisió. El model actual, basat en el megaconsum, no pot continuar: hem esgotat la nostra capacitat d'endeutament, i a sobre avui necessitem el crèdit per sobreviure.

El fonament del model econòmic actual era el megaconsum?
Des de la Segona Guerra Mundial ho ha estat. Vam passar de l'era de l'acumulació de capital de segona fase a l'era del consumisme, vigent fins ara, en què estem a les portes d'una nova crisi sistèmica que ens portarà cap a un altre model.

Quan arribarà la crisi sistèmica?
A mitjans del 2010, entre el juny i el juliol, els efectes dels plans d'estímul que s'han aplicat arreu del món s'acabaran diluint i no hi ha marge per aplicar-ne de nous. A partir d'aquest moment, hi haurà la vertadera caiguda econòmica.

És la W a què s'ha referit Krugman?
La breu remuntada s'inscriu en un descens de l'activitat econòmica pronunciat i constant.

Defineixi'm crisi sistèmica.
Després de la Segona Guerra Mundial les empreses van aprendre que havien d'ocupar molta gent, amb el corresponent salari, i pagar impostos perquè ciutadans i Estat consumissin. Aquest model ha funcionat fins ara, amb innovacions com la introducció del crèdit massiu. Però avui ja no ens podem continuar endeutant.

Amb els tipus d'interès baixos i uns actius immobiliaris que semblava que es revaloritzarien sense fre, el més lògic era la compra de pisos.
Es va "forçar" les famílies a consumir per mantenir el creixement. El creixement forçat va iniciar-se el 1991, després de la recessió del 1987, en què el sistema va mostrar ja símptomes d'esgotament. Però algú va tenir la brillant idea de començar a donar crèdit massiu a la gent i això va fer que el 1991 (el 1993 a Espanya) es superés el sotrac per les targetes de crèdit. Després del 2001 s'hi va afegir el crèdit immobiliari, que va crear al món una bola de crèdit al consum immobiliari i empresarial ingovernable.

I ara no podem pagar els deutes.
No es poden pagar perquè estem en un cercle viciós: la gent no es pot endeutar més per pagar els seus deutes! Tot i que les entitats financeres ja no donen crèdit.

Encara no hi ha liquiditat?
Sobra liquiditat, però les entitats no presten per qüestions de seguretat. No es refien de ningú perquè són les primeres que tenen problemes.

A Espanya hi ha 325.000 milions d'euros en actius immobiliaris?
Aquest és el deute immobiliari, però les entitats financeres tenen encara més deutes. Estan en una situació realment molt perillosa. La gent els deu diners, com les promotores, i alhora aquestes tenen un deute brutal a l'exterior: entre el 2010 i el 2012 les entitats financeres espanyoles han de pagar 412.000 milions d'euros.

Quins efectes tindrà la nova crisi?
Es paralitzarà l'activitat econòmica i cap al 2012 l'atur a Espanya pot arribar al 30% (que a la recuperació no baixarà del 15%), hi haurà més tancament d'empreses, i la recaptació fiscal s'enfonsarà i el consum també.

I tampoc es podrà exportar perquè al món la situació serà semblant.
En efecte. Però hi ha països que estan menys malament, com Holanda, amb un atur del 3,8%: el seu model productiu és de molt més valor afegit, tenen una productivitat més elevada, contractes a temps parcial...

L'aturada de la recuperació alemanya està vinculada al que pronostica?
Sí, perquè el creixement que es va registrar estava fonamentat en els plans d'estímuls. Alemanya està en una situació dolentíssima: el 40% del PIB alemany prové de les exportacions. Si no li compren, com podrà exportar? I si no exporta, com creixerà?

I la Xina?
Perquè al Xina compri productes alemanys primer ha de vendre els seus productes. I precisament per això està comprant deute públic dels EUA: per finançar les seves exportacions.

La crisi sistèmica afectarà per tant els EUA, Europa, la Xina...
A tothom. D'aquesta crisi, o en sortim tots o ningú en surt, és precisament per això que és sistèmica. Tenim tres nivells de conflicte: el global, que afecta a tothom de la mateixa manera; l'estatal, on cada país té una problemàtica particular determinada pel seu model productiu, i on Espanya està malament; i en últim terme hi ha el nivell local.

Si les perspectives són aquestes, perquè l'FMI parla de recuperació.
Si digués la veritat atiaria el pànic!

Però no es fa res per parar el cop?
No es pot fer res! Fins ara, la idea de fer alguna cosa implicava que cada govern, pel seu compte, impulsés determinades mesures. Això ara ja no funcionarà, i només podria derivar en un proteccionisme salvatge que encara empitjoraria la situació. Només hi pot haver una solució per sortir de la crisi, que passa perquè els experts -no pas els polítics- examinin la situació i defineixin una estratègia d'actuació que implementin tècnics -i no polítics- a cada país.

La política ja no es necessària?
Cada vegada menys.

Els experts considerarien el benestar de la població, la qualitat democràtica o la llibertat dels ciutadans?
Els tècnics també ho tindrien en compte. És més, penso que avui un tècnic és capaç d'afrontar millor i de forma més objectiva la problemàtica social que els polítics.

L'Estat del Benestar està esgotat?
La protecció social es va implementar de la mà de Roosvelt, es va expandir després de la Segona Guerra Mundial per frenar la propaganda soviètica i perquè l'igualitarisme garantia el consumisme. L'objectiu no era la cohesió social! L'objectiu era el consum, potenciat amb la cohesió social.

Si arribem a una taxa del 30% d'atur, com es pal·liaran els efectes?
El futur són les assignacions mensuals de 426 euros, avui pròrrogues del subsidi d'atur i que es convertiran en definitives. Serà un subsidi de subsistència que es donarà a la gent que no sigui útil en el nou model econòmic i que evitarà la misèria. Totes les pensions i subsidis convergiran a la baixa en aquesta renda de subsistència.

El món quedarà dividit en dos: els que serveixen i els que no?
Sí. Només seran necessaris els que desenvolupin tasques que perpetuïn el nou model. Crec que anem cap a una societat tecnologitzada i governada per tecnòcrates.

Sense classe mitjana?
La classe mitjana es va inventar després de la Segona Guerra Mundial com a protagonista en la societat de consum. El Pop Art en va ser la màxima expressió! Una llauna de Sopa Campbell convertida en art!

Això és la fi de les ideologies?
Les ideologies aspiren a assolir un horitzó. Ara haurem d'admetre que o bé ja hem arribat al punt que anhelàvem o bé que és impossible arribar-hi mai.

Com es farà el trànsit del sistema actual a la societat tecnologitzada?
Els deutes seran estatalitzats, com ha passat a Islàndia. En primer lloc, però, les entitats financeres, en coordinació amb governs i autoritats financeres, hauran de fer aflorar tots seus actius tòxics. Després, s'estatalitzaran els deutes. Hem d'acceptar que tothom serà més pobre.

La solució passarà pels augments de productivitat i eficiència?
Sí. Aquest serà el canvi sistèmic: la sortida definitiva a la crisi passa pels augments de productivitat i d'eficiència, per abandonar l'hiperconsumisme i el malbaratament de recursos. Farem servir només les matèries primeres imprescindibles per produir els béns necessaris. Fins ara l'important era créixer i consumir. Ara el necessari serà l'important. I és positiu: la contaminació, per exemple, baixarà! Estalviarem energia, petroli... i també feina: l'atur pujarà molt.

I en quina situació estarà Espanya?
En una situació molt dolenta, pitjor que altres països, perquè la situació de partida és molt pitjor: construcció, turisme barat... Així hem crescut.

Què podrà fer el ciutadà per sobreviure a aquesta crisi sistèmica?
Comprar només el que sigui absolutament necessari i reduir els deutes, perquè anem directes a la deflació, i en una deflació el cost del deute puja.

Tornem als paisatges de Steinbeck?
Els que es van quedar sense res a Kansas van anar a Califòrnia a recollir raïm. Ara no hi ha raïm per recollir.

Quins sectors sobreviuran?
Les biotecnologies en sentit ampli; la logística, perquè ajuda a incrementar la productivitat; i el sector Re: rehabilitació, reparació, reciclatge. En el futur el preu serà clau.

L'humanisme té data de caducitat?
Crec que sí, sobretot des d'un vessant igualitarista.