INDÚSTRIA BEN VISTA.

A més, la crisi també està contribuint a trencar els vells tabús de la resistència a cooperar entre empreses per guanyar competitivitat. És el cas del fabricant de joguines Comansi, que s'ha unit a Tecnitoys i altres empreses per investigar alternatives més barates a la injecció de plàstic com ara el prototipatge ràpid, fet que obriria la porta a repescar part de la producció que ara encarreguen als seus proveïdors de la Xina. El 70% de la producció d'aquesta empresa són figuretes no articulades de personatges infantils que es posen o passen de moda amb una gran facilitat. Els grans volums de producció que exigeixen els proveïdors xinesos i els llargs temps de resposta dificulten adaptar-se a les ràpides oscil·lacions del mercat. Amb l'augment dels costos, aquests desavantatges han començat a pesar molt. Per aquest motiu Comansi ha decidit tornar a produir a la planta de Viladecans (Baix Llobregat) els coneguts Barça Toons que abans es feien a la Xina. D'aquesta manera poden reaccionar més ràpidament quan hi ha el fitxatge d'un nou jugador o si algun altre cobra una especial rellevància i fa disparar les vendes. “La vida de les llicències és cada vegada més curta i controlar de prop la producció és bàsic per nosaltres”, explica Daniel Rossinés, director general de la marca.

Altres firmes d'injecció de plàstic per al sector de la cosmètica o auxiliar de l'automòbil també han tingut un repunt de l'activitat després que antics clients que compraven producte xinès els hagin tornat a fer comandes.

Rossignol, el principal fabricant d'esquís del món, que té a Artés (Bages) una planta, es va adonar que produir a la Xina no era tan beneficiós com creien. Així que han recuperat la producció de 90.000 parells d'esquís.

Antoni Soy, degà de la Facultat d'Empresa i Comunicació de l'Uvic, va detectar que algunes companyies catalanes s'estaven replantejant la seva presència a la Xina durant la seva etapa de secretari d'Indústria i Empresa amb el govern tripartit. Tanmateix nega que sigui un fet generalitzat i que depèn molt del sector, del tipus d'empresa i del grau d'implicació en el país asiàtic: “És més fàcil que s'ho plantegi una empresa que funcioni amb proveïdors xinesos, que no una que hagi fet una inversió productiva al país, o una que destini tota la producció al mercat d'aquí, que no una que vengui per al mercat asiàtic o per a altres empreses que estiguin instal·lades a la Xina”, assegura.

Certament, Jaume Ribera també creu que la casuística és tan gran com el nombre d'empreses i no preveu un escenari que sigui el retorn en bloc de les fàbriques. Però sí que es qüestionaran algunes pràctiques que fins ara eren habituals com ara fer una part del producte aquí, rematar-lo a la Xina i finalment retornar-lo aquí un cop acabat: aquest tràfic serà difícil de justificar econòmicament, per no parlar ja des d'una perspectiva mediambiental.

Per sectors, va la pena subratllar que el tèxtil, una de les primeres víctimes de la mercaderia barata procedent de la Xina, està començant a beneficiar-se del nou esquema industrial. “Estem observant que empreses catalanes que abans ho importaven tot de la Xina ara cerquen alternatives locals”, explica Amadeu Jensana, director de programes econòmics i cooperació de Casa Àsia. Així és com tallers que amb prou feines sobrevivien quan competir amb la Xina era una lluita perduda, ara han trobat una escletxa de competitivitat, per a algunes grans firmes de moda. El patró industrial d'aquestes grans companyies com ara Mango o Zara es basa a produir en països com ara la Xina les tirades llargues, on el país asiàtic continua sent competitiu, i acostar al mercat les plantes que poden respondre ràpidament als canvis del mercat. Una opció és portar-les al nord d'Àfrica, però l'actual conjuntura no ho afavoreix, i els proveïdors dels països de l'est d'Europa poden no estar al nivell exigible. Aquesta és l'oportunitat del tèxtil de casa nostra.

FALTEN PROFESSIONALS.

Foxconn s'ha convertit en un dels principals noms propis als quals alguns dels analistes consultats recorren per explicar les transformacions que s'estan vivint a la Xina. Aquest fabricant de components electrònics per a marques com Apple, HP, Sony o Nokia va patir una onada de suïcidis de treballadors -en té uns 800.000 repartits en vint fàbriques per tot Xina- aparentment relacionats amb les condicions laborals extremes que imposa la direcció. Per apaivagar l'escàndol i les protestes dels treballadors, l'empresa va aprovar un augment dels salaris del 30%.

L'increment dels sous ha estat una mesura força utilitzada en els darrers anys pels governs provincials per contrarestar les creixents protestes socials. Però també respon a estratègies coordinades des de més amunt: els dirigents del país volen comandar la transformació de la Xina d'un país de productes per a l'exportació a un país de consum, a fi i efecte d'aconseguir una economia nacional més balancejada. L'economia d'aquest país s'ha bolcat sobretot en la inversió i poc en la despesa en el consum. I no es pot mantenir eternament el caràcter de la Xina com un país de mà d'obra barata, entre d'altres coses perquè, amb només un fill per família, la població envelleix ràpidament. “És un canvi de model econòmic que no serà d'un dia per l'altre, però les autoritats cada cop són menys inclinades a aprovar inversions que només busquin mà d'obra barata; volen que la demanda interna sigui el motor de l'activitat”, explica Jensana.

PRODUCTIVITAT.

Ara bé, cal situar aquesta evolució xinesa en context. Actualment, els costos laborals de Xina representen un 10% dels que tenen als Estats Units. Al final del 2020, després d'aquest increment, es podria situar en el 18%, encara a molta distància.

L'interès del món de les empreses catalanes per la Xina no desapareixerà. A la Cambra espanyola a la Xina el nombre de socis ha passat de 250 el 2008 a 450 l'any passat. Però cada cop més l'interès per aquest gegant de l'economia mundial serà per vendre-hi productes i no pas per fabricar-n'hi.