Exacte. Observem la vida, mesurem per tenir una llei física i obtenim un resultat aplicable. Com més complex és el problema, més hem d'observar. Tots veiem la predicció del temps, i tots els mapes són el resultat d'aplicar aquest procés: la direcció del vent, per exemple, ens pot dir com serà el temps partint d'una informació prèvia i unes equacions com el moviment dels núvols.

És l'objectiu de la ciència, entendre què passa i predir. Aplicat als edificis, si sabem la càrrega que hi volem i l'alçada, sabrem la dimensió que han de tenir unes bigues perquè resisteixin. Igual amb els avions o vaixells. Per a alumnes de batxillerat seria fascinant, ja que descobririen el poder de les matemàtiques, de predir el futur. La fórmula només és el principi. Hem d'integrar els mètodes numèrics amb noves tecnologies de la informació: sensors, predicció i bases de dades. Mesurar, predir i conèixer és la base dels nostres productes. Per exemple, sensors per mesurar la qualitat d'embassaments. En tenim deu arreu d'Espanya i simulem paràmetres per decidir sobre el seu manteniment.

Si puja el nivell de l'aigua d'un riu, resistirà un pont? Hem d'esperar que passi? No, ho hem de predir. O arrossegarà el fons, erosionarà i afectarà l'estabilitat del pont? Si ve un temporal amb onades de 20 metres, què passa? I si només són de 10 metres? Difícil de contestar, però els mètodes d'observació i predicció han millorat moltíssim, amb plantejaments multidisciplinaris del problema: hi ha experts en aeronàutica, en aerodinàmica, en estructures, en matemàtiques, en ordinadors. Cimne, de fet, va néixer ja fa 25 anys per poder disposar d'un espai transversal en una societat molt vertical i corporativa que es resisteix a la transversalitat, que ho considera invasiu.

La resistència és a espais comuns de treball. Les carreres encara són molt verticals. Per exemple, medicina i tecnologia van cada vegada més juntes, però no es mesclen. És el concepte d'evolució biològica d'una persona aplicat a una idea: neix, però fins que es transforma en Microsoft se l'ha d'acompanyar. Pot ser que una idea surti d'una empresa, però el més normal és que surti de la universitat i que aquí es quedi. Costa molt i cal acompanyar. I quan és un èxit, cal que hi hagi un retorn.

I en volem crear més! Volem proposar a la Generalitat crear una empresa de tecnologia perquè actuï de llançadora d'empreses. El que vam fer fa 15 anys creant empreses que ara ja parlen de fusions, comporta el seu temps. Ara ja anem per la segona generació, posant productes al mercat. Tot ha de formar part del cicle: investigació, prototips, spin-off i productes.

Ho som en el 93%. Però som una excepció molt gran i hem de sortir d'això. Ens obliga a no equivocar-nos, a una tensió permanent. Cal lligar-ho amb seguir tenint un peu en el món de la investigació. Si ens equivoquem, pot ser l'any que ve no existim.

També en tenim nosaltres. La posició més còmoda és rebre el 100% de finançament públic per investigar. Hi ha centres que ho han de fer, ja que investiguen amb una previsió de 20 anys. Això nostre és molt difícil. En la vida d'una persona, que una idea es transformi en èxit passa molt poc, i moltes empreses tenen franquícies d'idees d'altres i mesclen tecnologies que ja existeixen per poder vendre. Investigar és un procés maduratiu que pot requerir anys, i qui t'ho finança?

Entenc que no hi hagi diners per a tot. Sí, el percentatge potser és insuficient, però no podem entrar en comparacions amb, per exemple, si ens fan falta més o menys canals de televisió pública. El diner públic està tot compromès. Quan vols canviar, tothom diu que el seu àmbit és important.

S'ha fet un esforç en els darrers anys per crear un teixit investigador a Espanya, i a Catalunya encara més. De centres com el Cimne, fa 25 anys n'hi havia dos, i ara n'hi ha uns 40. I això ha costat diners. Sóc positiu. Que un centre s'autofinanci com nosaltres? Gairebé impossible. Som vulnerables i hem de ser competitius. Amb les eines amb què es controlen els centres públics, a vegades és gairebé una cotilla. Cal reconsiderar si aquest model s'ha de mantenir o s'ha de pensar en un de nou a dues velocitats. No tinc una opinió negativa del sistema, però cal tenir clar que, per a un centre d'investigació, l'èxit fonamental és el científic: podríem mesurar-ho amb premis Nobel, però llavors el nivell d'Espanya és molt baix. Quan a més s'exigeix èxit econòmic, ja no és d'aquest món. Aspirem a les dues coses, però és impossible. Volem mantenir els millors investigadors tranquils i que no es preocupin d'aconseguir projectes? Cal finançar-ho i tenir una part econòmica que rutlli. Com? Et pot tocar la loteria amb un producte que comercialment funcioni o que un patrocinador, sigui l'Estat o no, posi aquí 20 milions l'any. Com que això no passa, ho estem intentant i aconseguint nosaltres, però costa de mantenir.

En un avió no hi pots entrar amb excés d'equipatge, i això limita la possibilitat d'entrar-hi un explosiu. La idea és que, si esclata, afecti al menys possible. Estan fent experiments molt costosos amb avions reals, però també ja amb simulacions virtuals fruit del càlcul numèric. Hem tingut reunions tant aquí com a Washington.

Sempre anem com els vaixells de pesca, encara que sigui als caladors més llunyans. La competència és forta i necessitem buscar projectes a fora. En aeronàutica tenim vàries línies d'investigació, amb 12 projectes en marxa. Molts els promou el consorci Ingenia, que participa en empreses catalanes en projectes a Europa. Entre aquests, hi ha una línia estratègica amb la Xina, on hem obert un camí i hi liderem dos grans projectes aeronàutics i en coordinem un d'optimització de fluxos de l'aire. Tot això ens consolida com un centre de referència i fa que tothom entengui que podem ser-ne els coordinadors. En aeronàutica també tenim un projecte amb l'empresa catalana Cimsa de paracaigudes per a avions, amb diferents propostes presentades. Cimsa ha obert filial als Estats Units, BRS, i l'Agència Europea Espacial ens subcontracta. En aeronàutica hi ha una altra aplicació, d'uns hangars inflables. N'hem venut ja a Xile. És una línia innovadora que permet que cada avió tingui el seu hangar portàtil.

Volem consolidar-nos en el món, però no tenim un programa similar per a això. Als Estats Units, l'Stimulus va donar una empenta, va permetre contractar gent i atreure inversions. Aquí no ho hem tingut.

Hi ha poques empreses amb prou imaginació per saber on volen ser d'aquí a deu anys. El dia a dia se les menja. Participem en moltes, però els temes en què podem ajudar són de risc a quatre o cinc anys. Crear tecnologia per a les empreses encara no encaixa amb la llei, que està bloquejada. Passar tots els tràmits és massa complicat, amb massa filtres per evitar que proliferin entitats públiques. I que una pública creï, encara està qüestionat. Hi ha consciència que cal recursos, però parlar de diners i de com aconseguir-los és molt difícil. Es parla més de com controlar-los que no pas de com invertir-los, i al sistema d'innovació català li estan posant portes al camp. Si no tenim estructura perquè els investigadors puguin fer un projecte de vida, ho faran pel seu compte, muntant empreses però allunyant-se dels centres. Cal aclarir la participació dels centres en les empreses. La por del fracàs paralitza el sistema. Però a partir de models d'èxit, obrim la reflexió.