Sanglas, Derbi, Ossa, Montesa, Bultaco... Hi va haver una època en què les motos catalanes eren motiu d'orgull. La forçada autarquia del franquisme i el desenvolupament del sector tèxtil, que va proporcionar a les dues rodes maquinària i finançament, van donar impuls a una indústria que destacava tant pel disseny com per la tecnologia. Però les empreses no estaven preparades per la competència que primer van trobar en el seu germà gran, el cotxe, i després, amb l'obertura de fronteres i l'entrada de productes de fora, amb mercats ferotges com el del Japó. La fusió de companyies es perfilava com una bona opció, però no va ser possible per falta d'entesa –i voluntat–, i els anys vuitanta la majoria d'empreses o bé van desaparèixer (Ossa, marca avui renascuda, o Bultaco) o bé van passar a les mans de grans multinacionals (Montesa es va fusionar amb Honda i anys més tard la família Rabasa va acabar venent Derbi al grup italià Piaggio).

Avui aquestes multinacionals demostren un cop més que tenir els centres de decisió lluny de casa és un gran perill, sobretot quan arriben les vaques magres. En poques setmanes, la indústria de la moto a Catalunya ha perdut els dos pesos pesants que li quedaven: Yamaha (430 treballadors i una producció l'any passat de 68.000 motos) i Derbi (220 treballadors, 24.500 unitats). El tercer gran fabricant, Honda, no ha arribat a tancar la planta com sí que faran el grup japonès a Palau-solità i Derbi a Martorelles, però l'any passat va reduir la planta de Santa Perpètua de Mogoda a la mínima expressió, ja que hi va deixar només les activitats de pintura i injecció de plàstic i la fabricació de motos és ara testimonial. De fet, només produeix un model de trial sota comanda. L'any passat en va fer 30. I les tres fugides segueixen el mateix esquema, ja que no responen a motius econòmics –els sindicats denuncien que les plantes van obtenir l'any passat beneficis–, sinó que les companyies han decidit sacrificar els centres catalans per omplir de feina altres plantes que funcionaven a mig gas. És el cas del grup italià Piaggio, propietari de Derbi, que al juny traslladarà la producció cap a casa, a les instal·lacions de Venècia i Pisa. També Yamaha traspassarà l'activitat a la planta que té a França, on els costos laborals són més alts que a Catalunya.

Han marxat, doncs, les multinacionals i queden les pimes que, amb penes i treballs, han mantingut la seva essència: Gas Gas, amb planta a Salt; Rieju, a Figueres, i les petites fàbriques de Beta (Esparreguera) i Sherco (Caldes de Montbui). Hi ha el cas excepcional d'Ossa, una mítica marca que va desaparèixer els anys vuitanta i que dos emprenedors de Girona han fet renéixer. Ossa, però, ha aprofitat l'enrenou per llançar un toc d'alerta. El director general de l'empresa, Joan Gurt, ha explicat que ha rebut propostes de tres comunitats que els prometen una nau, ajuts i accés a crèdits. Tot i que Gurt assegura que no té intenció d'abandonar Catalunya, l'empresa vol ajuda i ha demanat a la Generalitat poder accedir a algun préstec de l'ICF i fins i tot que la societat pública Avançsa entri al seu capital, segons Imma Bosch.