Raimon va protagonitzar el novembre del 1993 setze recitals a L'Espai, de Barcelona, en què va recuperar moltes cançons que no incloïa generalment en les seves actuacions d'aquella època. El títol de la tanda, Raimon. Més a prop, donava a entendre el desig del cantant d'oferir en aquell moment un tipus de concert en una sala petita en què la distància entre ell i el públic fos la mínima possible, per guanyar en capacitat de comunicació. Pocs dies abans d'iniciar aquell seguit de recitals, va voler preestrenar Raimon. Més a prop en una sala d'unes dimensions relativament semblants a les de L'Espai i va triar el Teatre-Auditori Municipal de Sant Feliu de Guíxols com a escenari per a la prova, que va tenir lloc el 30 d'octubre del 1993. L'experiència va ser molt agradable tant per a ell com per al públic, ja que les característiques de la sala eren idònies per poder assaborir al màxim aquell espectacle.

Gairebé divuit anys després, Raimon va tornar dijous a Sant Feliu de Guíxols per actuar a l'aire lliure a l'Espai Port en el marc del Festival de la Porta Ferrada. Tot i que prefereix els teatres i els auditoris, Raimon accepta últimament a contracor cantar a l'estiu en espais oberts amb un bon so, conscient que en aquesta època de l'any els festivals gairebé només programen concerts en aquesta mena de llocs.

Tot plegat podia fer pensar que ni Raimon ni el públic se sentirien prou còmodes a l'Espai Port. Paradoxalment, però, es va crear un clima de sobrietat molt favorable que va permetre al cantant connectar amb l'audiència amb una remarcable sintonia d'actituds. El públic no va sentir la necessitat de rebre l'artista amb una intensitat d'aplaudiments tan gran com potser li hauria brindat en un recinte tancat i, en canvi, sorprenentment, almenys en el tram inicial de la vetllada, es va concentrar molt més a escoltar-lo en un silenci absolut que evidenciava un grau de comunió molt alt sense que per força s'hagués de reflectir en el que podríem anomenar un audímetre d'aplaudiments.

Amb un volum de so no gaire alt, Raimon va anar desgranant una col·lecció de delicadeses amb un plantejament predominantment intimista, com exigeix la major part de les cançons del disc que presentava, Rellotge d'emocions, un mosaic d'evocacions de vida viscuda que no tornarà, caracteritzat en general per un to més líric que èpic. Hi va haver moments d'una emoció enorme, com quan va brodar Mentre s'acosta la nit d'una manera commovedora o quan va revisar amb una concentració especial Só qui só, L'única seguretat i Veles e vents.

A diferència del que havia succeït en l'estrena del disc a Barcelona, Raimon no va cantar primer les composicions de Rellotge d'emocions i després una tria del seu repertori antològic, sinó que va anar combinant els temes nous amb els més antics.

Tan cert és que el públic es va estimar més acollir el material nou amb un silenci profund i còmplice com cert és que quan van arribar les peces més conegudes no va poder evitar interrompre-les amb aplaudiments i crits d'entusiasme.

Més enllà de les puntes de combat polític, el recital, però, va tenir un gust de serenitat marítima. Poques vegades Raimon ha cantat com dijous en un escenari tan a prop del mar un repertori amb una presència tan potent del mar.