Nous models de banca

La crisi financera global s'ha desplegat en una successió d'episodis que han qüestionat alguns dels supòsits fonamentals amb què havien treballat la banca i els mercats de capitals. D'entrada, la interrupció d'algunes de les fonts tradicionals de provisió de la primera matèria bancària, el finançament als mateixos bancs, n'ha estat una de les conseqüències més severes. Les emissions de deute bancari adreçades als inversors professionals que han vençut des de l'inici de la crisi només s'han renovat en el mercat majorista en una petita part i han estat substituïdes en bona mesura per dipòsits d'alta remuneració provinents del mercat minorista. Aquest moviment continua i acabarà fent que el sistema bancari sigui molt menys depenent del mercat de capitals majorista en el futur. D'altra banda, aquestes tensions de liquiditat han fet aparèixer una forta competència pels dipòsits de les empreses i famílies que porta els bancs a oferir unes remuneracions molt més atractives als seus clients i, de retruc, a haver de prendre com a referència de la taxa d'interès exigida als nous demandants de crèdit aquests dipòsits d'alta remuneració.

La crisi financera també ha fet evident la infravaloració del risc de les operacions de crèdit bancari. L'exemple de les hipoteques subprime ha estat molt representatiu dels excessos de crèdit de l'anterior fase del cicle econòmic. Ara doncs, no només el marge bancari s'ha de construir a partir d'una primera matèria més ben pagada, els dipòsits de clients, sinó que el preu del risc de les operacions de crèdit ha de prendre en consideració els forts augments de la mortalitat empresarial, de la morositat comercial i de l'atur en un moment en què els actius immobiliaris que poden servir de garantia del crèdit han ajustat a la baixa els seus preus de mercat molt significativament respecte dels valors del 2008. Això ha minvat la demanda solvent de crèdit precisament en un moment de debilitat de l'activitat econòmica.

Aquesta crisi obliga a revisar els nivells de deute assumits per tots els agents econòmics –administracions públiques, bancs, empreses i famílies– que ara semblen excessius en un context de creixement feble de l'activitat econòmica i de contracció generalitzada dels ingressos dels deutors. Es fa necessària la reducció progressiva del deute acumulat i això suposa un esforç addicional de pagament del crèdit disposat que pot deteriorar la confiança.

Les millors pràctiques bancàries en aquests temps difícils han girat cap a la prudència en la concessió de crèdit i cap a l'acumulació d'actius líquids en el balanç per compensar la falta de visibilitat sobre l'abastament de finançament en el futur. A més a més, com que sembla que la perspectiva és d'un creixement econòmic lent, els objectius de creixement del benefici per acció han cedit prioritat als objectius de seguretat i qualitat del finançament del negoci, és a dir, a la bona correspondència entre actius i passius que mesura la ràtio dels préstecs sobre els dipòsits. Des del punt de vista més estricte de l'inversor en borsa, el múltiple PER (preu de l'acció dividit pel benefici per acció) ha perdut importància perquè l'atenció es concentra en el descompte que presenten les cotitzacions bancàries respecte dels seus valors comptables.

El model de negoci de la banca comercial europea ha resistit aquesta crisi financera global. Els bancs donen ara més valor estratègic a la diversificació de les seves activitats de dipòsit i crèdit en diferents sectors i blocs econòmics. S'ha engegat un procés de més supervisió, i alhora de més concentració i capitalització, que millorarà la resistència cíclica dels bancs i la seva capacitat d'atendre les necessitats de crèdit i d'estalvi i d'inversió de les empreses i les famílies.