“Abans a Tarragona el promotor de tota la vida comprava un terreny, feia una promoció i quan la venia invertia els beneficis per comprar un altre terreny per fer una nova promoció, però quan van aterrar les grans immobiliàries les coses van canviar”, explica Diego Reyes, president de l'Associació de Promotors de Tarragona. “El solar que abans es pagava a 30 es va començar a pagar a 90 i els petits i mitjans –recorda Reyes– no teníem més remei que demanar als bancs finançament per comprar-los. Un finançament que sempre et donaven.” Així, a poc a poc, durant els anys daurats del boom el mercat es va anar inflant i com que tot semblava bon negoci, al final, reconeix Reyes, “es van fer més habitatges dels que es necessitaven i es va construir a llocs on no hi havia demanda”.

Reyes apunta que aquest comportament es va sustentar sobretot en la “cobdícia” de promotors nouvinguts que “actuaven com a simples inversors” i de les entitats financeres. La fotografia no es va produir només a Tarragona, és clar, però dins el mapa català l'àrea de Tarragona és la que acumula un estoc més gran difícil de col·locar al mercat per haver-se construït a llocs de poca demanda. “Hi ha zones al delta de l'Ebre on la demanda habitual era de 50 pisos l'any i se'n van arribar a fer 250 en un any”, explica Reyes.

Segons un estudi recent de Catalunya Caixa, les comarques del Montsià, Baix Ebre, Ribera d'Ebre i Baix Camp són algunes de les que acumulen un major percentatge d'estoc respecte del seu parc d'habitatges (més d'un 3,5%, quan la mitjana catalana se situa en el 2,7%). Dins aquest escenari qui s'emporta la pitjor nota és Tortosa. Segons l'informe de Catalunya Caixa, Tortosa és -dins el grup de ciutats amb més d'un 1% de la població catalana- la que té un percentatge més gran d'estoc, 9,1%, quasi el doble que les ciutats que la segueixen.

A la capital del Baix Ebre va ser on l'alemany Gerard Tomann va decidir obrir, ara fa prop de vuit anys, la seva pròpia immobiliària. Abans havia treballat com a assalariat en una altra agència i prèviament havia tingut contacte amb el sector als EUA. Els cinc idiomes que parla el van ajudar a obrir mercat també entre els estrangers interessats a invertir a la costa i en el moment àlgid del boom va arribar a tenir quatre empleats. “A partir del novembre del 2006 van deixar d'entrar correus electrònics de gent interessada a comprar i les visites van quedar reduïdes quasi a zero; quan el país encara no havia sentit a parlar de crisi nosaltres ja l'estàvem vivint”, explica Tomann.