“Tots estem d'acord a dir que en tenim massa, però el cert és que el que no és tan clar és quina ha de ser l'alternativa”, diu Solé Vilanova. I és que deixant de banda les potes de l'administració de l'Estat i la Generalitat, a Catalunya hi ha un mapa més o menys extens d'administracions locals que no sempre queda ben explicat ni definit. “El ciutadà veu l'ajuntament i veu la Generalitat però no veu el que hi ha pel mig”, reconeix el catedràtic de la UB.

Diputacions, consells comarcals, entitats metropolitanes, les ara oblidades vegueries... Calen tants graons? “Hi ha d'haver administració de país, en aquest cas la Generalitat, i hi ha d'haver ajuntaments, però també crec que hi ha d'haver un element connector entre ambdues”, diu el president de l'ACM. Aquest segon grau, diu Buch, “ha de servir per pensar en el més enllà, en qüestions que ultrapassin el dia a dia que absorbeix els alcaldes”. Per això l'alcalde de Premià de Mar veu difícil un plantejament que impliqui la supressió general d'algun d'aquests graons administratius perquè “tots tenen les seves competències i no es podrien esborrar del mapa d'un dia per l'altre”. Ara bé, marge per a la racionalització, afegeix, n'hi ha. “El que hem de fer és començar a fer les coses d'una manera diferent i per exemple fugir del debat que hem tingut els darrers anys sobre si hem de dir vegueries o diputacions i quina ha de ser la divisió territorial”, concreta.

I al final, coincideixen Buch i Solé Vilanova, la solució no es pot generalitzar ja que cada territori pot requerir un enfocament diferent. “Per exemple, té sentit que hi hagi un Consell Comarcal del Barcelonès dins l'àrea metropolitana de Barcelona? Clarament no”, diu el catedràtic. I més enllà de la necessitat Solé Vilanova creu que un dels principals problemes d'aquestes administracions és que no s'escullen directament a través d'eleccions. “Som l'únic país europeu, al marge de Bulgària i Romania, que no ho fa, un segon nivell que s'escollís per votació seria molt més viu i el ciutadà sabria millor de què va”, afegeix.

“No és qüestió d'estar a favor o en contra d'un o altre ni concebo haver d'estar a favor dels consells comarcals perquè sonen més catalans que les diputacions o al revés”, diu Solé Vilanova. De fet, els prejudicis polítics han marcat tradicionalment el debat sobre la utilitat d'una i altra administració, però tant Solé Vilanova com Buch descarten que suposin duplicar competències. “Els consells comarcals ajuden els ajuntaments en temes del dia a dia mentre que les diputacions tenen els recursos per assessorar i acompanyar els municipis en projectes més ambiciosos”, explica el catedràtic. Un exemple el dóna el mateix Buch en el seu paper d'alcalde. “Premià de Mar forma part del pacte d'alcaldes contra el canvi climàtic però el dia que plantegem canviar l'enllumenat públic no ho podrem fer sols, necessitarem que la Diputació de Barcelona ens ajudi a fer el projecte”, explica.

Una altra cosa, diu Solé Vilanova, és que aquest acompanyament i assessorament es faci sempre bé. Un exemple recent d'això, explica l'expert, és l'elevat nombre d'ajuntaments que no entreguen els seus comptes a temps als organismes fiscalitzadors. “Això és un fracàs de les institucions supramunicipals perquè vol dir que no han estat capaces de garantir que tots els ajuntaments tinguin coberts els serveis jurídics i el retiment de comptes”, diu.

El problema, apunten tant Solé Vilanova com Buch, és que falta coordinació entre les diferents administracions supramunicipals. Un acord que a vegades ha estat complicat a causa del diferent color polític de les unes i les altres però que ara es fa més necessari que mai. “Fins ara ens hem pogut permetre aquesta descoordinació perquè les coses anaven bé, però ara amb la crisi se'ns demana una major responsabilitat”, diu el president de l'ACM. Solé Vilanova hi coincideix. “Ara tenim una oportunitat històrica per reconduir aquesta situació, i això s'ha de fer entre tots, també amb l'esforç de la Generalitat.”

I en aquest marc d'austeritat i racionalització de l'administració hi ha un problema afegit, i és que la relació contractual d'aquestes administracions amb els seus treballadors és molt poc flexible. “Acceptar que hi ha d'haver places per a tota la vida vol dir que quan es fan ajustaments de plantilla els que es quedaran sempre seran els fixos i això no necessàriament vol dir els millors”, destaca Solé Vilanova. Però més enllà d'aquest problema d'eficiència Miquel Buch destaca que en la situació actual i si no es busquen alternatives “es pot arribar a la situació en la qual l'alcalde només podrà decidir si tira tres coets en les festes majors o si canvia un contenidor perquè no tindrà diners per a més, el capítol de personal s'ho menjarà tot”.

En un context en què s'estan plantejant la reducció de serveis, o si més no la seva racionalització, té sentit que les plantilles no s'ajustin en conseqüència? “Podem hipotecar els alcaldes del futur”, diu Buch.

Enmig d'aquest debat una de les preguntes que han sonat amb més força és si Catalunya es pot permetre tenir 947 municipis o si caldria buscar una racionalització del mapa, és a dir, suprimir ajuntaments. El món local rebutja de pla aquesta opció i per això el president de l'ACM contesta rotund que “no es pot fer una equació simple de dir que hi ha massa ajuntaments, estem parlant de la necessitat de fer debats profunds i parlar de suprimir ajuntaments sona més a actuar a la italiana o a la Berlusconi”.

Menys rotund es mostra el catedràtic de la UB. Solé Vilanova reconeix que tot i que en un primer moment sí que es va definir a favor de les fusions forçoses, avui creu més en les integracions voluntàries. “L'intent del 71 ja va ser un fracàs i a més la ciutadania tampoc ho està reclamant, i això vol dir que políticament pot ser molt difícil d'implementar”, explica. L'alternativa a això, afegeix, hauria de ser treballar per tal que siguin els mateixos consistoris els que vegin les bondats d'aquesta opció. “Això es podria aconseguir si la Generalitat en comptes de seguir una política d'acceptar segregacions incentivés fusions voluntàries”, destaca. Això implicaria, diu el catedràtic, garantir que es mantindrien els alcaldes i els equips de govern perquè “algú haurà de sortir a defensar els interessos d'aquell poble quan sigui necessari”.

Però aquests són canvis que requereixen temps i per això tant Solé Vilanova com Buch aposten per una via intermèdia com ho pot ser la mancomunitat de serveis. “Aquesta ha de ser la línia a seguir, eliminar municipis ha de ser sempre l'última de les opcions a tenir en compte”, destaca Miquel Buch.