El concepte de crim econòmic ha ressorgit amb fortalesa arran de l'actual crisi econòmica i dels costos socials i econòmics que se'n deriven. Les conductes d'interès privat salvatge que hi ha al darrere dels orígens de la crisi, molt especialment de la financera, són en el punt de mira de cada cop més gent que observa amb estupefacció la seva impunitat.

Sobretot quan aquests últims són els que carreguen amb el pes més dolorós de l'ajust, pagant-ho amb els seus llocs de treball, amb una caiguda del seu nivell de vida –tot i que basat en comoditats obtingudes gràcies a la bombolla del crèdit, i una retallada de les prestacions i els serveis socials que afecten les classes més vulnerables de la societat.

A Islàndia, per exemple, hem vist recentment un expresident del govern declarar davant dels tribunals que el jutgen com a responsable de la greu situació econòmica que va viure el país durant l'any 2010. Aquí, el moviment del 15-M, amb tots els seus problemes intrínsecs, també ha posat sobre la taula la fi de la impunitat i la necessitat de perseguir els crims econòmics.

És evident que el nostre principal objectiu actual ha de ser ajudar a fer possible la recuperació econòmica i la construcció d'un model de creixement més sostenible que ens permeti el manteniment d'un estat del benestar ajustat a les nostres possibilitats. Però arribarà el dia en què haurem de considerar seriosament l'actual marc de responsabilitat legal. En l'àmbit privat, però sobretot en l'àmbit públic. I és que tenim alguns exemples d'irresponsabilitat i de manca de moral en la gestió pública difícilment comprensibles. Per què no és igualment reprovable l'arbitrarietat i la irresponsabilitat en la gestió, que afecta de manera decisiva la prosperitat d'una comunitat, que la corrupció o la utilització de recursos públics per a benefici privat? Tot i que aquests últims són sancionats i perseguits, una gestió marcadament maldestra i irresponsable queda en el sac del que anomenem responsabilitat política sense cap conseqüència legal o penal.

El guanyador del premi Nobel Gary Becker mostra en la seva teoria del crim que la probabilitat que un individu cometi un crim depèn del risc que assumeix del possible botí i del probable càstig. Un gestor públic que arruïni una empresa pública, un ajuntament o que hipotequi greument l'operació i el servei bàsic d'una administració té en l'actualitat una minsa resposta social. En el món públic la irresponsabilitat fiscal, l'electoralisme, l'absència de rigor o una incompetent gestió econòmica no té conseqüències, el que atorga incentius que alimenten l'oportunisme individual o de partit. Un exemple que ens ha cridat l'atenció aquest estiu és el de l'Ajuntament de Moià, una administració local arruïnada pel deliri d'un alcalde disposat a posar en joc els serveis bàsics del municipi a canvi de construir un pàrquing innecessari. Segur que vostès podrien fer una llista inacabable d'altres exemples. N'hi ha prou amb la responsabilitat política? N'hi ha prou amb l'alternança que faciliten les urnes?

Potser els nostres fills, quan vegin el pastís que els hem deixat, decideixin que no, que no n'hi ha prou.