Em sembla que aquest es un clar exemple que justifica els blocs electorals en els mitjans publics. Des del punt de vista periodistic aquestes accions d'una candidatura -avui a CatalunyaCaixa, fa uns dies a la seu de CiU- son noticia, pero trenquen el criteri de proporcionalita t obligat per la Llei Electoral.

Toni és ben freak el teu punt de vista. Per tu la realitat s'hauria d'adequar en la seva totalitat als blocs electorals XD

Qui té la culpa de la situació? Els banquers i financers? Sí, perquè accediren fàcilment a col·laborar en polítiques socials de tipus keynesià, consitents a posar en mans de molts insolvents una massa de diners en forma de préstecs hipotecaris fàcils. Els polítics també són culpables, perquè aplicaren unes polítiques errònies per solucionar la crisi, consistents a estimular els bancs a donar crèdits fàcils, garantint-los la protecció amb diners públics; i, d'altra banda, facilitant l'ocupació pública de forma abusiva, o injectant diners en ll'economia a base de subvencions o pensions abusives, Plan Ñ, etc, amb un increment enorme de la despese pública. Els polítics volgueren solucionar un problema a base de polítiques socials errònies de tipus keynesià, i els banquers es feren còmplices amb massa facilitat d'aquestes polítiques. Podien haver-se negat a concedir préstecs sense prou garanties, conm tota la vida havien fet.

Polítics i banquers, ve't ací els culpables de l'enrenou. Però si els polítics es veieren en la necessitat d'implementar polítiques socials keynesianes, és perquè l'economia no anava bé, i havia de mantenir-se rutllant artificialment. I per què no anaven bé les coses, ja des d'abans que la crisi esclatés? Molt fàcil: perquè l'arrel del problema és la tremenda competitivitat de les economies asiàtiques. Totes les economies asiàtiques són creditores; totes les occidentals, deutores. No hi ha economia que puga resistir la competència d'una economia industrialitzad a que treballa en base a salaris 10 o 20 vegades inferiors que els occidentals. Davant d'això, hagués calgut anar a una política proteccionista, per mitjà de quotes que en cap cas poguessin superar el 20% de la producció europea.

Però prevalgué el dogma intocable de la llibertat absoluta de mercat, i amagar el cap sota l'ala intentant solucionar el problema en base a posar diners en mans dels consumidors, amb les polítiques de tipus keynesià ja comentades. Ningú no gosa ja proposar un proteccionisme sà, i d'aquesta manera la indústria europea està condemnada a la desaparició o la deslocalització en un termini relativament breu. Si no sap reaccionar correctament, Europa no tindrà futur.

Aquests activistes em recorden aquells avalots del pa del segle XIX, quan el poble, mort de gana, donava la culpa de la situació als forners, que retenien l'aliment o l'encarien, i assaltava els forns de pa. La situació era difícil per raons més complicades, però la gent només veia els malvats, usurers i acaparadors forners. A hores d'ara, naturalment, els malvats, usurers i acaparadors no poden ser altres que els banquers, amb la bonica i beng uanyada premsa que tenen.

Josep Andreu (Vilanova i la Geltru), la "realitat" es crea, en aquest cas, interessadament. El problema es que si es propaga l'exemple a d'altres partits, una campanya electoral es pot convertir en una guerra d'espectacles. A veure qui la fa mes grossa!