Quan, el 1916, Lev Trotski va passar uns moments per Barcelona (ràpidament, car la policia l'encalçava) va tenir temps de pensar, i d'escriure, una definició de la ciutat que, vist des de l'actualitat, té un interès ben clar. L'intel·lectual i home d'acció que era a punt de convertir-se en un dels màxims dirigents de la Revolució Russa de l'octubre de 1917, va dir que Barcelona era “Niça dins un infern de fàbriques. Fum i foc a una mà, flors i fruites a l'altra mà”.

Aquesta definició no hauria estat tan precisa, possiblement, si no s'hagués donat la circumstància que la muller i les tres filles del revolucionari rus vivien, des de feia un temps, al carrer Balmes de Barcelona. Les filles, per cert, anaven a l'escola alemanya del carrer Moià, a tocar la Diagonal.

Barcelona, el 1916, segons Trotski, era “Niça”, és a dir: un lloc turístic privilegiat, i admirat per les elits de tot el món. Un lloc ple de flors, i de fruites. Aquest lloc magnífic i envejable, però, estava situat a dins, o al damunt, d'un “infern de fàbriques”, amb “fum i flames”.

Les semblances podien venir de lluny, de molt lluny. L'any 1041, quan Niça era dins el comtat de la Provença, i els seus comtes eren de la Casa de Barcelona, la ciutat havia acollit, un xic després de Vic (1033), i abans de Barcelona (1064) i Girona (1068), una de les primeres assemblees de pau i treva de Déu (iniciades a Toluges, al Rosselló, el 1027). Avui, recordant aquells vellíssims temps, els rètols dels carrers de la ciutat vella de Niça són escrits en dues llengües: francès i occità. I la ciutat es diu, oficialment: “Nice/Nissa”.

Més tard, integrada al Piemont dels Savoia, fins al segle XVIII, Niça fou, com Barcelona, i com tantes altres ciutats catalanes, una plaça forta militar. L'economia depenia de la militarització de la societat (vegeu Militarització i desmilitarització de l'economia, a De Memòria, L'Econòmic, 26/3/2011 i 2/4/2011). La desmilitarització, a Niça, i a Barcelona i a tot Catalunya, es basà en el comerç internacional. Fou l'època de la navegació en els grans velers que tothom té al cap.

A Niça, però, i, des del segle XVIII, començaren a arribar (molt més que a Barcelona i a Catalunya) viatgers, i els primers turistes anglesos, russos, alemanys, suecs... Els anglesos, de Calais a Niça, es passaven 15 dies dins d'una diligència, segurament poc còmoda, per travessar tot França de nord a sud! Els nostres Chopin, George Sand i Hans Christian Andersen arribarien a Catalunya, és clar, per mar. (Molts anys més tard, en la segona dècada del segle XX, un autocar uniria Berlín i Tossa de Mar.)

Per què Trotski pensa en Niça quan és a la Barcelona de 1916? Hi pensa, és clar, perquè veu amb els seus ulls quelcom semblant. De fet, l'any següent, l'Ajuntament de la ciutat de Barcelona publicarà un àlbum magnífic (reeditat, recentment, en facsímil pel Muhba, gràcies a Joan Roca, el seu director) amb el títol de Barcelona artística e industrial. L'art, l'arquitectura (a Barcelona, i a Niça), han d'esdevenir un reclam turístic. La indústria turística no es pot basar, únicament, en les excel·lències climatològiques o en la bellesa del blau de la Mediterrània. Niça, i Barcelona, o Girona, el 1916, o el 2011, han d'atraure la clientela forana, també amb la protecció i la reconstrucció del seu patrimoni artístic i arquitectònic històric. I amb nous projectes que uneixin terra, tradició constructiva i la modernitat de l'avantguarda.

En el cas de Niça, i a tocar, a Sant Pol de Vença, la gran fita ha estat la Fundació Marguerite i Aimé Maeght, amb, per exemple, el Laberint Miró. Oberta el 1964, fou el primer centre museístic d'art contemporani d'Europa. I el projecte arquitectònic, basat en els materials constructius i els colors, del seu entorn, fou d'un gran amic de Joan Miró: l'arquitecte Josep Lluís Sert (aleshores degà de l'escola de Harvard). Niça i Catalunya, de nou, serien a prop.

Entre 1964 i el 2010, a la Maeght, només sis exposicions monogràfiques de l'art contemporani de països o ciutats: els Estats Units (1970), la Provença (1985), l'Àfrica negra (1989), les Amèriques (1992), Rússia (2003) i Barcelona (2007).