Rescats forçats a canvi d'eurobons

Desafiant Angela Merkel i sense arronsar-se davant les pressions de la primera economia de l'euro, la Comissió Europea (CE) va proposar ahir, per fi, emetre eurobons per curtcircuitar la crisi del deute. José Manuel Durão Barroso, però, vol fer pagar als perifèrics a preu d'or aquesta col·lectivització, amb una cessió de competències sense precedents: Brussel·les reclama que es pugui forçar els països en dificultats, segrestats pels mercats, a demanar el rescat i imposar-los retallades draconianes abans la seva situació no s'agreugi i contagiï la resta de socis, com ha passat amb Grècia, Irlanda i Portugal.

Fins i tot reivindica poder intervenir d'ofici els pressupostos dels incomplidors, per assegurar-se que redueixen el dèficit.

Mentre l'Estat espanyol sencer fa travesses sobre qui serà el nou ministre d'Economia, a la CE cada cop tenen més clar que, independentment de qui nomeni Mariano Rajoy, d'ara en endavant els pressupostos espanyols es faran a Brussel·les. O, directament, a Berlín. Aquesta és la contrapartida que Barroso ofereix a Merkel perquè pugui vendre al seu electorat uns eurobons que Brussel·les ja accepta d'entrada aigualir al màxim, intentant minimitzar també al màxim els riscos i l'encariment dels interessos que hauria de suportar Alemanya.

Molt enfadat, Barroso va retreure a Merkel que critiqui la seva proposta “fins i tot abans d'haver-la presentat”. “No corren temps per a apriorismes”, li va etzibar, assegurant que els seus eurobons (o “bons d'estabilitat”, com els ha rebatejat per suavitzar-los davant Berlín) “no van contra ningú, i encara menys contra la principal economia europea”. El conservador portuguès va exigir agrament a la cancellera alemanya que sigui “oberta de mires” i “deixi de banda els dogmes”.

Barroso va proposar fins a tres opcions diferents per emetre eurobons, una col·lectivització del deute gairebé a la carta, com aquest diari ja avançava dimarts. La primera opció és substituir la totalitat dels bons estatals per eurobons garantits pel conjunt de la zona euro. Això suposaria compartir al 100% el risc creditici, una barra lliure de finançament que el nucli dur ultraortodox del nord mai no acceptarà. El segon escenari, el camí del mig, és substituir només parcialment els bons estatals per eurobons: hi hauria “bons blaus” (garantits pel conjunt de l'euro i, per tant, amb uns interessos més baixos i iguals per a tothom) i “bons vermells” (estatals, sense garantia comunitària i un cost més alt per als perifèrics). I la tercera opció, la més aigualida però la més fàcil i ràpida, és una col·lectivització parcial del deute no compartit per tots els membres de l'euro.

Olli Rehn, eurocomissari d'Afers Econòmics, va aprofitar per posar deures a Rajoy, recordant-li que ha de “reforçar les reformes estructurals i del mercat laboral”. “Si jo fos un jove espanyol, em preguntaria per què l'atur supera el 40% i a Holanda és només del 5%, i quines responsabilitats tenen les polítiques que s'han dut a terme”, va lamentar.