Les idees de Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870– Buenos Aires, 1939) sobre economia, i sobre economia catalana, van ser –i són- d'un gran interès perquè són fruit d'un treball analític intens, que és inseparable d'una trajectòria vital apassionant.

No és possible deslligar el Pere Coromines advocat, economista i polític (amb una llarga trajectòria republicana d'esquerres de més de 40 anys d'acció, incloent-hi alguns exilis) del Pere Coromines científic i acadèmic, membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans (1907). Ni tampoc no és possible separar l'autor d'assaigs de filosofia moral com La vida austera (1908, publicat en 3 llengües més: castellà, francès i italià) de l'economista cap de l'hisenda municipal de Barcelona, que s'ocupà del contracte de l'Ajuntament amb el Banc Hispano-Colonial per construir la Via Laietana (que va enllaçar la nova Barcelona de l'Eixample amb el port). I el que elaborà el decisiu pressupost extraordinari de cultura del 1908.

L'acadèmic Pere Coromines va estudiar el “sentiment de riquesa”: la idea popular de riquesa. Les fonts utilitzades per estudiar les idees de riquesa de les Castelles (tot comparant-les amb les d'altres pobles del món) van ser els romanços i la literatura popular. Si l'estudi es fes al cap de 100 anys, serien les lletres de les cançons de la música pop, els diàlegs dels serials, la publicitat escrita.

Segons l'estudi de Coromines: “els castellans tenen el sentiment de la riquesa mobiliària [...] estimen els vestits, les armes, l'or, la plata, i tot el que es pot portar a sobre, o es pot transportar d'un cantó a l'altre.” En aquest aspecte, els castellans són semblants als àrabs i als jueus, que, per raons diverses, han estat, sempre, uns seminòmades. La societat catalana, en sintonia amb la concepció romana, té una idea immobiliària del que és la riquesa. Per als catalans, la veritable riquesa s'identifica amb la terra, el mas, la casa, l'hort, o la terrassa, les quatre parets, l'aixopluc. (Tot això, Pere Coromines ho exposà, el 1917 en una conferència pública a la Residencia de Estudiantes de Madrid. ES va basant-se, però, en la tesi doctoral que havia presentat, molt abans, el 1900).

L'exemple és Sabadell. “Una de les ciutats més noves de Catalunya, més catalana de la Catalunya d'avui, és Sabadell. Allí no hi ha cases de dispeses. Tothom viu a casa seva. Quan es tanca la porta del carrer només queda a dins una família. De les 10, les 9 cases de Sabadell són per a un sol estadant, un sol veí que viu amb els seus: té una gran alegria quan tanca la porta.”

Aquest concepte mobiliari no porta en cap casa l'aïllacionisme. Ben al contrari, l'individualisme porta a la formació d'associacions. “Mireu el poble anglès, que és tant individualista, i veureu que té més que cap l'instint d'associar-se”. D'on, “la ciutat catalana que té més bones associacions és Sabadell”. A aquesta ciutat, i a Catalunya, “es fan societats per a tot: per a beure, per a menjar, per a viure, per a porta-se una tassa de brou quan s'està malalt”.