Una ocasió perduda

El balanç dels 10 anys de l'euro avui s'enterboleix per la inestabilitat que creen els inversors quan desconfien del deute sobirà d'alguns països i, de retruc, en la moneda única. La Unió Monetària es crea al marge d'una unió política i una convergència econòmica, sense abordar determinades reformes estructurals o harmonitzar polítiques, entre les quals les polítiques fiscals, la qual cosa accentua les diferències entre les economies europees en el context de crisi. Aquesta peça del tren d'Europa, que des del 1959 avança a batzegades, podria fer-lo descarrilar sencer si no es reparen i s'equilibren tots els vagons, i es fa avançar el comboi sencer.

El projecte d'integració europea té aspectes positius, ja que permet ampliar les relacions comercials i redueix els costos de transacció, en disposar d'una moneda de reserva al món i, a més, té com a senyal d'identitat un model de cohesió social i econòmica i és una garantia per poder superar greus conflictes històrics –recordem les dues guerres mundials–. Però, malauradament, en coincidir la posada en servei de l'euro amb els anys de bonança econòmica es va relaxar la necessitat d'una política fiscal comuna i l'harmonització dels factors determinants de la competitivitat dels països de la UE.

L'euro permet la utilització dels fons estructurals per desenvolupar l'economia, però també facilita l'endeutament d'empreses i famílies. Les pràctiques fiscals responsables de baixar la pressió impositiva els anys de bonança, a més dels dèficits del teixit productiu del nostre país en relació a la zona euro, expliquen en part la situació actual. Els anys de bonança no s'aprofiten per assolir els objectius del tractat de Lisboa, millorar les polítiques públiques d'educació i formació, i de R+D+I, i posar les bases d'una economia més productiva i competitiva, més preparada contra la crisi. A més, l'alt endeutament de famílies i empreses ha anat paral·lel a la disminució de les bases de l'economia industrial del país. L'alt creixement econòmic s'assoleix gràcies als sectors de poc valor afegit, no sotmesos a la competència internacional, com la construcció i el turisme, i a les pràctiques especulatives generades per la facilitat d'accés al crèdit.

L'euro ens va fer pujar al tren d'Europa. Però asseguts al vagó del crèdit s'ha distorsionat el camí de la convergència econòmica i social real. La pràctica congelació dels sous i l'augment dels preus ha estat un efecte de la introducció de l'euro, recordem, si no, aquelles 145.000 pessetes mensuals cobrades el 2001 que avui són 900 euros; les 80 pessetes d'un cafè que ara val 1,25 euros, i els 15 milions de pessetes per un pis que avui costa 300.000 euros. En part, això explica la pèrdua de pes de les rendes del treball en la renda nacional i un repartiment de la riquesa creada cada cop més desigual.

És un balanç difícil entre aspectes positius i negatius, però també l'evidència d'haver perdut una oportunitat per com s'han fet les coses. Però, avui, l'aposta per sortir de la crisi és més Europa. Necessitem accelerar la construcció política europea i posar-la al servei de les necessitats de la ciutadania. Cal avançar en polítiques fiscals i monetàries comunes, harmonitzar les polítiques tributàries, lluitar eficaçment contra el frau fiscal i coordinar millor les polítiques econòmiques i socials que permetin evitar els desequilibris entre països. Cal més govern democràtic d'Europa, més Europa política i social.