Mor Fabià Estapé

Fabià Estapé i Rodríguez, economista i professor universitari nascut a Portbou el 14 de setembre de 1923 va morir aquest dimarts a Lleó als 88 anys d'un atac de cor, segons ha informat la Universitat de Barcelona (UB). Mestre de diverses generacions d'economistes del nostre país, Estapé està considerat un dels economistes més influents dels últims anys.

Estapé es llicencia en Dret a la Universitat de Barcelona amb Premi Extraordinari el 1946 i es doctora a la Universitat de Madrid el 1952 i obté el Premi Román Riaza per la seva tesi doctoral La Reforma Tributaria de 1845. El 1971 va ser designat Comissari adjunt del Plan de Desarrollo Económico del règim franquista en estreta col·laboració amb el ministre Laureano López Rodó.

El 1950 exerceix com a professor adjunt de la Facultat de Dret de la UB i el 1954 és nomenat professor d'història econòmica i vicepresident de la Comissió Organitzadora de la Facultat de Ciències Econòmiques de la UB.

Posteriorment, obté per oposició la Càtedra d'Economia i Hisenda de la Facultat de Dret de la Universitat de Saragossa (1956) i la Càtedra de Política Econòmica de la Facultat de Ciències Polítiques i Ciències Econòmiques de la UB (1960), de la qual és degà entre 1962 i 1965, catedràtic i rector en dues ocasions (del 1969 al 1971 i del 1974 al 1976).

El 1957 és guardonat amb el Premi Nacional de la Fundació Juan March pels seus estudis sobre el desenvolupament econòmic espanyol i les inversions estrangeres.

Durant dos anys exerceix com a directiu del FC Barcelona, del 1959 a 1961, en el càrrec de comptable durant la presidència de Francesc Miró-Sans i d'Antoni Julià de Capmany.

El 1971 és designat Comissari adjunt del Plan de Desarrollo Económico del règim franquista, càrrec que ocupa fins el 1974, en estreta col·laboració amb el ministre Laureano López Rodó. A pesar del seu paper institucional durant el franquisme, a la transició vira cap a moviment d'esquerra amb l'afiliació al sindicat Comissions Obreres (CCOO) i al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

El 1980 és nomenat Economista d'Honor del Col·legi d'Economistes de Catalunya. Ha estat vocal del Patronat rector de l'Institut d'Estudis Fiscals del ministeri d'Hisenda, del Patronat de l'Escola d'Administració i Direcció d'Empreses de Barcelona, de l'Institut de Desenvolupament Econòmic, i membre de la comissió tècnica que va elaborar el Pla de la Indústria Tèxtil Cotonera. Estapé presideix la comissió executiva de la Fundació Ernest Lluch des del 2002.

Alguns dels guardons que posseeix són la Legió d'Honor del Govern francès i la Creu d'Alfons X el Savi. L'any 1990 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 1995 rep el premi Jaume I d'Economia per la difusió de l'obra de Schumpeter a l'Estat espanyol, la Gran Creu del Mèrit Civil, i la medalla al Mèrit científic de l'Ajuntament de Barcelona. El 2006 rep el Premi Atlàntida a la Labor Cultural del Gremi d'Editors de Catalunya per la seva contribució a la divulgació del llibre en general i, en particular, per apropar l'economia al gran públic.

Entre les seves publicacions destaquen Ensayos sobre historia del pensamiento económico (1971), Ensayos sobre economía española (1972), Introducción al pensamiento económico: una perspectiva española (1990), Lliçons d'economia recreativa (1996), De tots colors: memòries (2001), premi Gaziel, Sin acuse de recibo (2001), Agoreros y demagogos: la economía de España desde 1996 (2002), El Joc de viure: records d'un economista (2004), que narra les seves vivències personals i professionals, Deu grans catalans: un homenatge personal a deu figures històriques (2006), i Mis economistas y su trastienda: la historia de la economia a través de la vida privada y las anécdotas más personales de los principales economistas (2009).

També ha dedicat part de la seva vida a posar en valor l'obra de l'urbanista Ildefons Cerdà, i publica el llibre Vida y obra de Ildefonso Cerdá. El 2010, en agraïment a la seva tasca, és nomenat fill adoptiu de Centelles, vila natal de Cerdà.