De bon matí les tertúlies radiofòniques ja ens ofereixen solucions miraculoses per a sortir de la crisi. Analistes i gurus de tota mena ens recepten mesures màgiques, i de vegades el populisme més exagerat aprofita la penúria actual per a embrutar indiscriminadament polítics i institucions amb acusacions que, en cas que fossin certes, des del punt de vista quantitatiu només representarien l'estalvi de la xocolata del lloro.

Per aquesta raó, potser estaria bé que hi poséssim una mica de seny. M'explicaré. En l'àmbit nacional, hauríem de fer una aposta seriosa per la capacitació dels emprenedors i de les persones en atur. I això ho han de fer també les universitats, amb el concurs del Servei d'Ocupació de Catalunya, perquè en les actuals circumstàncies hem de fer un pas més enllà de la recerca, de la transferència del coneixement i d'estudis especialitzats més o menys sofisticats, ja que amb aquesta complicitat es poden impulsar acords supramunicipals per l'ocupació, com el que ara constituïm al Vallès Oriental amb vuit municipis.

Aquesta aposta per la capacitació requereix també una política contundent per a rebaixar el fracàs escolar, ara superior al 30%, i una política fiscal molt més afinada, de manera que les empreses que generen ocupació han de veure rebaixats els seus impostos de manera clara. Perquè avui, mentre una part dels joves ha fracassat a l'escola, resulta que, dels més preparats, cada dia en marxen més a treballar fora del país. Això convida a reflexionar sobre la reforma laboral i sobre el repte que tenen els sindicats d'ubicar-se de manera definitiva en el segle XXI: si doten de flexibilitat les empreses, aquestes podran adaptar els llocs de treball a la realitat existent i no es veuran obligades a acomiadar personal. I cal també reformar la legislació laboral, no únicament per a facilitar l'acomiadament, com demagògicament asseguren alguns, sinó per a facilitar la contractació. Pur sentit comú.

Però un cop capacitada, la gent ha de disposar de recursos per a tirar endavant els seus projectes d'autoocupació. Per això és tan lloable la política actual de l'Institut Català de Finances que aposta per capil·laritzar el crèdit a través de promotors financers, de fiabilitat contrastada, escampats per tot el territori.

Hem d'apostar també per l'eficiència. No es tracta tant de treballar més hores, sinó de fer-ho molt millor, incrementant l'eficiència, que al nostre país es troba encara a nivells de Costa Rica. I, potser, caldrà cobrar menys per fer més feina i més ben feta si volem ser competitius. És dolorós, però inqüestionable. Com també és dolorós haver de defensar la supressió de les prejubilacions (Alemanya es planteja ja endarrerir-les als 69 anys) i vincular la pujada de les pensions a l'evolució del PIB i a la demografia, com ja fan a Suècia. Aritmètica pura!