L'any comença amb unes dades de l'atur nefastes, que al desembre van augmentar un 8% interanual, fins als 4,4 milions. La xifra arriba en plena negociació per la reforma laboral entre patronal i sindicats, amb un executiu decidit a legislar si no hi ha acord. La indústria, que per la seva orientació als mercats exteriors podria liderar la recuperació econòmica, necessita millorar la competitivitat i això implica una reforma laboral.

Entre el 1999 i el 2009, l'Estat espanyol va registrar un augment anual del 3% en els costos laborals, en relació amb el 0,7% d'Alemanya i el 1,9% en la zona euro. Al sector del metall, el motor de la indústria, Catalunya ha perdut, per exemple, un 26% de les seves empreses entre el 2007 i el 2010, amb milers de treballadors afectats per expedients de regulació d'ocupació (ERO). Tot i això, l'últim conveni col·lectiu del metall a les comarques de Barcelona ha fixat un augment salarial del 5,5% anual per al 2011 i el 2012, que poques empreses podran afrontar si no és amb importants ajustos, alguns dels quals, sens dubte, en personal, i podria comportar que moltes tanquessin.

Aquests augments no es van negociar pel conjunt de pimes, sinó tan sols per una part. I no podem oblidar que aquestes generen més del 70% de la producció i de l'ocupació de la nostra economia, i que cap sector és aliè a aquesta realitat. No obstant això, la negociació col·lectiva continua sent un espai tancat per a les pimes, i mancat de mecanismes objectius, legalment reconeguts, que acreditin la representació de les organitzacions empresarials.

Paradoxalment, les mateixes grans empreses que lideren la negociació col·lectiva i imposen alces salarials irreals per a tot un sector, després acaben aplicant els seus propis convenis d'àmbit empresarial, que preveuen fins i tot la congelació salarial. Tal vegada s'hagin de replantejar els convenis provincials, dominats per un grapat d'empreses, interessades, sovint a eliminar a la seva competència, i que solen conduir a salaris més allunyats de la realitat. Així mateix, amb el conveni del metall es pretén homogeneïtzar les condicions d'un àmbit massa ampli, que abasta activitats molt diverses. Podria ser més adequat disposar simplement d'un acord marc del metall que agrupi convenis autonòmics subsectorials.

Un canvi en el procés de negociació col·lectiva ha de constituir una part essencial de la futura reforma laboral. En el procés, les pimes hi han d'estar degudament representades i han de poder establir condicions específiques d'acord amb la seva realitat mitjançant pactes d'empresa. La reforma laboral també hauria de garantir que les polítiques retributives estiguin relacionades amb la productivitat, que se simplifiquin les modalitats de contractació laboral, que s'eviti la judicialització de les relacions laborals i que es potenciï la flexibilitat interna a l'empresa.

A Pimec, també proposem una nova fórmula de flexibilitat laboral al govern: l'“ERO salarial”. De la mateixa manera que se suspenen i extingeixen llocs de treball, s'hauria d'admetre la rebaixa temporal en la retribució salarial. Moltes pimes disposen de pocs i valuosos recursos humans de què no poden prescindir però tampoc mantenir en aquests moments difícils. Com a Alemanya, una subvenció provisional al salari és una mesura més beneficiosa per a l'empleat, l'empresa i el conjunt de la societat que no l'ingrés en les llistes de l'atur. Per sortir de la crisi, el metall, la indústria i la nostra economia necessiten un marc laboral senzill, estable i encoratjador de treball i d'inversió.