La difícil situació financera que viuen les universitats públiques ha provocat que el govern plantegi la creació d'una figura, un comissionat de comptes, que ha d'actuar com a interventor. Tot i que el govern sembla que ha fet marxa enrere en la possibilitat que es pugui imposar aquest figura d'ofici, el cert és que la qüestió continua envoltada de polèmica. Un exemple l'hem tingut aquests dies en el cas de la UAB, en què el consell social es va mostrar a favor d'aquesta figura i la seva rectora, Ana Ripoll, la va rebutjar perquè la va considerar una ingerència en l'autonomia universitària.

És cert que el govern plantejava que d'ofici pogués designar un comissionat de comptes però en les seves funcions jo no vaig veure mai que es parlés de funcions executives sinó de recomanacions, de seguiment, i per això no li deia interventor.

Nosaltres vam plantejar que les situacions de tensions o problemes econòmics que pugui tenir una Universitat no són excepcionals, el que és excepcional és que avui tinguem una reducció pressupostària com la que tenim. Però en tot cas, aquesta situació no fa necessària la introducció de figures noves perquè el marc legal ja preveu mecanismes de seguiment suficients, fins i tot potser massa.

.

És un error plantejar aquesta qüestió com una guerra entre uns i altres. El sistema de govern de l'educació superior a Catalunya té com a responsables el govern de la Generalitat i les universitats, i és aquest global el que ha de funcionar. La introducció de mesures extraordinàries, en tot cas, estarà dient que aquest global necessita una ajuda extraordinària, i no que només ho necessita una de les parts.

El que vam dir és que poder disposar d'aquesta figura a criteri de les universitats pot ser positiu. Des del meu punt de vista no és necessari però si alguna universitat identifica que per ella pot ser positiu, aleshores endavant.

Sí.

Entenem la necessitat de fer una reducció de despeses i això és el que s'ha fet durant el 2011, i encara serà vigent en el 2012, però no veiem sostenible en el temps aquest nivell de reducció de finançament de les universitats. El 2013 hauríem de començar a veure una recuperació, sinó esdevindrem una reestructuració de la funció de la universitat i això no és el que el país necessita.

Per mantenir una docència al màxim nivell europeu i una recerca competitiva a nivell internacional es requereixen uns recursos que avui no tenim.Calen recursos humans perquè treballem amb el coneixement i aquest coneixement està en el cervell de les persones, i és això el que no podem perdre, ni en la inversió feta durant molts anys amb tots quest joves investigadors que s'han format a les universitats ni en el nou coneixement, ni en la captació de nou talent.

Des del moment en què les despeses de personal estan per sobre dels ingressos que rebem, la situació està compromesa, sí. Potser fora qüestionable que el nivell d'inversió pública hagués de ser del mateix nivell que les despeses de personal però és una norma molt sana, el capital humà de les universitats ha de tenir estabilitat que recolza en el finançament públic.

Aquesta és una fórmula que a Catalunya, a Espanya i a Europa no està prou desenvolupada. Aquí les societats tenen la consciencia que es participa en les despeses socials per impostos, i això és el que ens diferencia culturalment dels EUA. La imatge d'una Hewlett Packard que paga mitja universitat d'Stanford no és la nostra. I no dic que no sigui importable, però el que està clar és que no es pot fer d'un dia per l'altre i en tot cas caldria importar tot el model de societat i no tinc gaire clar que realment sigui això el que volem.

En aquest mateix debat, però, hi ha una altra qüestió oberta que és la participació directa del ciutadà en les despeses de la Universitat o en les de qualsevol servei públic.

Aquí ens hem de plantejar de nou quin és el model d'Estat que volem, és a dir, com repartim el finançament dels serveis públics entre impostos i contribucions directes. Aquesta és una qüestió que no té la mateixa solució arreu d'Europa, i no té tant a veure amb l'eix de dreta o esquerra sinó amb el model d'Estat.

Hi ha països que tenen una contribució directa propera al cost real, com Anglaterra, països que tenen unes taxes testimonials, com França o Alemanya, països que tenen taxes que doblen la catalana com Holanda, o països que no tenen taxes, com Suècia. Aquesta és la discussió que hem de tenir entre tots.

És possible que el país arribi a aquesta conclusió però hi ha d'arribar el país a través del Parlament. En tot cas, com a ciutadà i com a responsable de les universitats públiques, el que demano és una discussió global, és a dir, una identificació clara de quins són els recursos públics amb què comptem i amb quins podríem comptar. Hi ha qui parla de dèficit fiscal i qui va més enllà i ho qualifica d'espoli fiscal, però el que està acceptat per tothom és que una part dels ingressos públics del nostre país no retornen.

Ni la universitat, ni la salut ni les autopistes ni cap altre servei. Però de la mateixa manera que parlem del dèficit fiscal podríem parlar del frau fiscal o de l'economia submergida. Aquests són el tipus de debats que hem de tenir abans d'aprovar qualsevol mesura estructural.

Efectivament s'ha posat aquest tema com una manera de qüestionar l'eficiència del model. Però des de quin punt de vista es planteja? En base a què diem que són moltes? Al món hi ha 17.000 universitats, a Europa n'hi ha més de 4.000 i, si ens centrem en l'Europa dels 15, resulta que a Catalunya és on n'hi ha menys.

Aquí ja entrem en un enfocament que és d'ingerència de la Universitat. El que té sentit és dir que la Universitat té, posem per cas, 6.000 euros per estudiant i a partir d'aquí exigir tants de titulats d'aquesta qualitat i a aquest preu, i això és el que fa el Parlament quan crea la Universitat i això és el que ha de fer el govern quan controla la feina de les universitats. Quants estudiants es graduen, quantes publicacions es fan i de quin nivell, i també a quin preu, però la resta correspon a la Universitat decidir-ho. Si fa Periodisme, o bé si manté una Filologia Hispànica malgrat que aquesta tingui pocs estudiants, això forma part de l'autonomia universitària.

Estic d'acord que les decisions de la Universitat han de ser més obertes als interessos legítims de la societat. Això no és senzill perquè primer cal identificar bé quins són aquests interessos i qui els vehicula, i a més, algú podrà dir que això ja és el que es fa a través del consell social.

Ara bé, sembla evident que la dicotomia entre consell social i consell de govern no ha acabat de funcionar i per això crec que seria millor disposar d'un sol òrgan d'establiment de la política de la Universitat, que no de la gestió del dia a dia. Aquest nou òrgan, però, hauria de respectar la idea d'autonomia universitària i, per tant, hi hauria d'haver una majoria acadèmica.