La república d'Irlanda va tancar el 2011 amb un cert optimisme macroeconòmic. Un dels tres membres de l'eurozona, juntament amb Portugal i Grècia, assistits financerament –en el cas irlandès, des del novembre del 2010– per evitar el col·lapse de la caixa pública, sortia de la recessió en què havia caigut a principis del 2008. A l'octubre del mateix 2011, i endut pel vent favorable que, malgrat tot, semblava bufar aleshores per al país, el Banc Central de la república preveia un creixement econòmic per al 2012 de l'1,8%, un percentatge no només poc raonat sinó irreal, segons l'opinió d'alguns analistes. En qualsevol cas, la recepta aplicada arreu, que tants problemes està creant perquè escanyar l'economia –la contenció del dèficit públic per equilibrar els comptes–, va semblar que funcionava al país, on l'ajust es veia compatible amb un creixement sostingut. L'explicació del relatiu nou miracle irlandès –un altre, com ho havia estat el del Tigre Celta en el període 1997-2007– descansa en bona manera en la inversió estrangera, un fet amb prou tradició a l'illa, entre altres raons perquè Irlanda ofereix un impost de societats (12,5%) bastant més atractiu que el de la resta d'economies de la Unió, que de mitjana voreja el 20%. L'estabilitat política que ha viscut l'Estat des de les eleccions generals del febrer del 2011, la renegociació dels interessos del rescat de 85.000 milions d'euros emprés pel govern d'Enda Kenny, i la relativament poca conflictivitat social que les retallades han causat, tot i les dures mesures imposades a la ciutadania, han contribuït a la tornada dels inversors a una Irlanda en què els sous havien baixat el 8% de mitjana i el preu de la propietat s'havia enfonsat entre el 40% i el 50%.

El 2011, l'Agència Estatal Irlandesa per a la inversió exterior va
registrar xifres rècords, amb 148 iniciatives noves dutes a termes
per companyies estrangeres al llarg del període. En total, es van crear 13.000 llocs de treball gràcies a aquests nous projectes, un nombre destacable però molt insuficient
per equilibrar una taxa d'atur que
a finals del mes de gener era del 14,1%, i que es preveu que arribi
al punt més alt (14,6%) al desembre. La desocupació, de fet, encara seria molt més elevada si no hagués hagut una revifada d'un altre
factor tradicional al país: l'emigració. Entre l'abril del 2010 i el del 2011 van marxar del país 76.400 persones, el nombre més alt des
de finals del segle XIX.

Amb tot, el govern es mostrava raonablement optimista amb les prospectives de futur. Però fa deu dies, el Banc Central Irlandès va revisar les esperançadores previsions econòmiques de l'octubre. I ho va fer a la baixa, és clar. D'un creixement previst de l'1,8% ha passat al del 0,5%. Creixement feble però creixement, per bé que aquesta pot ser una conclusió apressada tenint en compte les característiques de l'economia, que basa la puixança en les exportacions, més que no pas en una robusta activitat interior.

Quan les empreses estrangeres treuen els beneficis fora, els resultats no són tan positius. L'exportació ha baixat, sobretot, per les turbulències de la zona de l'euro i la feblesa de l'economia britànica. En general, la visió internacional que és té d'Irlanda és molt diferent de la de Grècia –en pràctica fallida tot i el nou acord per disposar dels fons per liquidar deutes al març– i la de Portugal, camí igualment de la fallida.