Un hotel petit pot arribar a pagar més de 1.500 euros en un any de mitjana per habitació si vol tenir l'establiment al dia. S'hi compten, aquí, des dels costos obligatoris del sector –control d'una piscina o les múltiples revisions a les instal·lacions, prevenció de riscos o control ambiental i sanitari– fins als voluntaris, com ara l'obtenció i renovació dels distintius ISO o Q de Qualitat. De mitjana, a Tarragona els costos normatius poden ser del 2,2% en un any normal o de fins al 3,7% en un d'extraordinari, en la mitjana del país, en què Lleida i Girona queden més malparats. Hi ha, però, grans diferències. El que per a un hotel petit –gairebé el 90% de les empreses turístiques catalanes– suposa una part notable dels costos –més del 7% un any normal, o fins al 13% en un d'extraordinari–, per a un de gran amb prou feines representa res. «Les normatives penalitzen particularment les empreses més petites, amb uns costos que són difícilment traslladables a la facturació, per la crisi, que ja ha fet reduir molt els marges», es queixa Modest Guinjoan, d'economia i empresa de Pimec. Ell mateix recorda: «Plou sobre mullat, ja que els índexs de productivitat i rendibilitat del sector estan per sota de l'economia catalana.» A banda que els costos normatius obligatoris «distreuen d'altres accions de millora voluntària, com el comerç i el màrqueting, que en conseqüència tenen un baix nivell d'aplicació». Miramon exemplifica que per tenir ascensor s'han de sotmetre «a una revisió mensual, una cada dos anys per veure si s'han fet les primeres, i una cada cinc per comprovar les biennals». «Volem empreses millors i més segures, però que ens deixin treballar!», exclama, i reclama: «Abans de fer una nova llei –ara el govern en prepara una per substituir-ne una de franquista sobre activitats ambientals–, que ho valorin i tinguin voluntat d'arribar a acords.» La presidenta de l'Associació d'Hotelers Salou-Cambrils-la Pineda, Maria Eugènia Arbó, recordava que en els darrers tres anys ja han plegat tres hotels associats. «El negoci es veu molt desincentivat, i si hi treballes t'ho penses dues vegades», lamenta. Arbó constata que tantes normes «ja no haurien d'existir», ja que segons hi afegeix les directives europees en què s'excusa el govern no són d'obligat compliment en el sector hoteler. Miramon es queixa sobretot de la llei 3/98 de llicències d'activitat, l'aplicació de la qual es va posposar fins a tres cops en els últims anys, i que s'aplica, segons hi afegeix, per suplir el finançament municipal i autonòmic que no arriba de l'Estat.