Economia

El debat de l'austeritat

Entre l'ajust i el pla B

Europa necessita combinar la disciplina fiscal amb polítiques actives de creixement

La cimera del 23 a Brussel·les, la primera amb la presència d'Hollande, és clau per canviar el rumb

La història indica que la UE només adopta solucions de compromís que no satisfan ningú, mentre s'agreuja la crisi als països més febles de la zona euro

Les dades de la zona eurosobre els desequilibris pressupostaris avalen l'emissió d'eurobons

Hi ha un pla B per a Europa? Hi ha alternatives a les retallades? El tot just president electe francès, François Hollande, ha batut l'impopular Sarkozy assegurant, entre altres afirmacions, que una de les tasques principals del seu mandat és “dotar Europa d'una dimensió de creixement i prosperitat”. És realment possible? Les seves paraules de campanya encara ressonaven quan els dos socis de la coalició conservadora-liberal-demòcrata que governa a la Gran Bretanya, David Cameron i Nick Clegg, expressaven dimarts l'equació oposada: “no abandonarem l'austeritat”. Recordaven que “tothom [a Europa] ha de reduir els seus dèficits públics”. I, mentre a Grècia s'entestaven en l'acord impossible per formar govern, la cancellera alemanya, Angela Merkel recordava que “el creixement a través de les reformes estructurals és important i necessari” però “el creixement a través de l'endeutament seria tornar al començament de la crisi.”

És aquesta opció, la que proposa Hollande? Presentar-lo com el líder dels rebels del sud que capitanejarà la revolta contra Merkel és una simplificació i un error. Però potser també ho és l'afirmació abans esmentada de Merkel, que dóna a entendre que és possible el creixement a partir de l'austeritat i les reformes estructurals que, el que provoquen, és l'ofec de l'economia i una pressió insostenible sobre el deute sobirà d'Estats com l'espanyol.

De fet, com sostenen els economistes Paul Krugman i Joe Wiesenthal, “no hi ha cap exemple a Europa on el mercat de bons hagi premiat l'austeritat.”

Ningú no suggereix que no s'hagin de pagar els deutes. Ningú llevat potser dels més radicals grecs, que aposten per renegociar les condicions del rescat o, directament, per fer fallida, sortir de l'euro, adoptar un nou dracma i començar de zero, un camí tan incert i difícil com l'actual, però que a Islàndia, fora de l'euro quan el seu sistema bancari es va ensorrar, ara comença a donar fruits. El problema, però, és que resulta impossible pagar els deutes sense creixement econòmic. I l'austeritat no el porta.

Solucions? Fa uns dies, una colla d'economistes hi deien la seva des de les pàgines de The Washington Post. Altra vegada cal esmentar Krugman, referit en el text del Post: “El continent necessita una política monetària més expansionista en forma d'una voluntat per part del Banc Central Europeu d'acceptar una inflació una mica més alta.” Els eurobons serien una possibilitat de fer aquesta política. Però Merkel no en vol ni sentir a parlar, a diferència d'Hollande. Darrere la negativa alemanya hi ha, no només una rigidesa econòmica que els fets no avalen, sinó una absència de solidaritat per al projecte europeu.

Algunes dades en refermen la hipòtesi. Irlanda, amb un dèficit sobre el PIB del 13,1%, o l'Estat espanyol, amb el 8,5%, no estan en condicions d'emetre deute a la lleugera per afavorir un creixement expansiu, entre altres raons pels interessos que els mercats els imposen: la prima de risc espanyola ha ascendit aquesta setmana fins a més dels 450 punts bàsics i els bons es paguen al 6%.

Però vista en conjunt, la zona euro només té un dèficit del 4,1%, menys de la meitat que el dels Estats Units. Els eurobons permetrien finançar-se amb interessos més baixos. És clar, Finlàndia o Alemanya, veurien encarit el preu dels seus préstecs. Però potser a canvi d'això la demanda d'austeritat que imposa Berlín seria més acceptable.

Les raons per pagar

Per què ara alemanys o altres ciutadans del nord han de pagar més pels deutes dels del sud? Entre altres raons perquè en els anys de bonança, quan el crèdit fluïa sense parar en direcció al Mediterrani, eren els bancs alemanys i les seves indústries les que se'n beneficiaven.

Més integració política i més integració econòmica, doncs, encara és una de les premisses de sortida de la crisi. També per fer front al problema que per fi Madrid accepta: la crisi bancària espanyola, que té en la intervenció de Bankia el tret de sortida de la seva acceptació. Fa uns dies, Wofgang Munchau escrivia al Financial Times: “Arreglar la crisi espanyola ha de començar pels bancs.” En aquest punt, analistes de la City de Londres, com Nouriel Roubini i Megan Greene, asseguren que al sector bancari espanyol hi caldran de “100.000 a 250.000 milions d'euros” per arribar a final d'any al 9% de capital principal (core capital)que demana l'autoritat bancària Europea.

Però tal injecció de capital no pot venir d'un tresor exhaurit com l'espanyol. De nou, doncs, la possible solució és a Brussel·les, Berlín i Frankfurt. Emissió de diner pel BCE, bons (mutualització del deute), no només els bons per finançar infraestructures, estímuls fiscals, augment dels fons tallafocs. Alemanya ha d'assumir una correcció dels desequilibris entre nord i sud. Creure que hi ha un pla B amb Hollande i la seva pugna contra Merkel és tan ingenu com suïcida resulta aferrar-se a l'austeritat com a única opció. El dia 23, a Brussel·les, quan s'hi ha convocat una cimera per reactivar el creixement, es juga una partida importantíssima.

4,1
per cent del PIB
és el que suposa el dèficit públic dels països de la zona euro en conjunt.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.