Guillem López Casasnovas: “El cas de Bankia irrita per previsible”

Com s'entén, la pèssima acollida que els mercats han fet de l'enèsima fase de la reforma financera?

Crec que s'inscriu en un context general de pessimisme sobre el futur de l'euro, ja que està caient a Grècia i també té a veure amb les noves situacions electorals sorgides en diversos països de l'àrea. Finalment, també té relació amb el fet específic que s'ha produït a l'Estat espanyol: unes provisions indiscriminades amb què ens hem passat de frenada sense que que-di clar qui i com les proveirà.

La UE està complint la lleialtat deguda respecte de la situació financera espanyola? De moment, sembla que s'està guanyant temps perquè sigui la banca local la que vagi assumint el deute sobirà espanyol. Molts temen que s'estigui intentant minimitzar l'impacte d'un eventual daltabaix de l'Estat en el conjunt del club europeu i, paral·lelament, també s'estaria reduint l'interès per salvar-nos...

L'economia catalana i l'espanyola no se'n sortiran sense l'empenta del consum exterior. Europa hi ha d'ajudar reduint l'austeritat en els estats que s'ho puguin permetre i que compensi la que hem de fer nosaltres. També podria ser que Europa dubtés de si l'Estat heterogeni que tenim, amb una Andalusia dirigida per un govern contrari a la consolidació, té prou múscul per reconduir l'economia. I aquí pagaríem justos per pecadors, ja que els analistes no afinen prou per veure que hi ha territoris que sí que apliquen l'austeritat de manera molt rigorosa.

Alguns observadors creuen que es podria haver recorregut als fons de rescat europeus per injectar diners a la banca espanyola en lloc d'exhaurir el Fons de Garantia de Dipòsits o d'acudir a fons públics des d'on s'escatimen diners a les prestacions socials. Quines garanties o possibilitats hi ha, d'obtenir aquests fons?

De moment no hem connectat el deute dels bancs amb el diner públic, tot i que això s'ha afirmat molt per aquesta conxorxa contra l'ortodòxia del Banc d'Espanya. Alerta amb la confusió de qui i de com defensar millor el ciutadà. El fons de rescat no es dóna, es demana. I és molt probable que, si es concedeix, s'atorgui amb contrapartides que en aquest moment desconeixem.

El Banc d'Espanya ha passat molts anys aparentment aliè a la situació i les perspectives reals de l'entorn econòmic i financer. No caldria fer net, amb una bona autocrítica? Si no és així, quins són els indicis erronis que atenuarien aquesta responsabilitat?

El sistema financer no és el causant de la crisi. Aquesta ve causada per una societat que viu de prestat i una economia que es dedica a una activitat de totxo sense futur. Aquesta era l'Espanya que “va bien” del senyor Aznar i, després, la del senyor Zapatero. Les finances, sens dubte, han acompanyat el procés. Respecte a qualsevol acció contundent per parar-lo, si el Banc d'Espanya l'hagués fet seva, tampoc l'hauria pogut tirar endavant sense que els responsables de la política econòmica hi col·laboressin. El Banc d'Espanya també és “banc de bancs” i no es podia dedicar ni tampoc pot fer-ho ara a desencadenar controvèrsies externes per generar més dubtes sobre l'estat d'algunes entitats. Parlo molt especialment d'unes caixes que en el seu funcionament i en la seva governança eren incomprensibles per als analistes internacionals. El treball que fa el supervisor és callat, d'inspeccions, instruccions i circulars. Però a l'hora dels decrets i les ordres, quan amb la persuasió no n'hi ha prou i s'ha d'actuar per altres vies, qui mana és el govern. Val a dir que el regulador no sempre l'ha contradit i que, si ho ha fet, no ha estat tant en la matèria financera com en el capítol de reformes estructurals. De fet, aquest últim ha format part del problema.

Però hem tingut un Banc d'Espanya molt personalitzat en el seu màxim representant, que, tot i aquests límits a la seva capacitat d'actuació, no s'ha estat de fer recomanacions alienes al seu càrrec, com ara, precisament, suggerir determinades reformes estructurals o mesures polèmiques com l'abaratiment de l'acomiadament.

En un moment donat crec que va percebre que sense una reactivació econòmica ni les proves d'estrès bancari ni més aprovisionaments solucionarien el problema: era el denominador (el PIB) i no el numerador (la solvència) el que podia reequilibrar la ràtio. I aquesta reactivació requereix, segons l'opinió de molts experts, introduir reformes estructurals, condició necessària però no suficient per a una nova economia. Els polítics que ara miren cap a una altra banda deien que no calia, que els brots verds estaven emergint, que amb més keynesianisme remuntaríem, i això ho assenyalaven allà on nosaltres hi vèiem un incessant creixement de la morositat
i un dèficit públic galopant.

Descartada una dimissió o una destitució del qüestionat Fernández Ordóñez, quin perfil hauria de tenir, el seu substitut, a partir del pròxim estiu per represtigiar la institució?

La destitució d'algú que acaba el seu manat al mes de juny i que per motius polítics es vol forçar seria un altre atac a la independència de la institució; tan greu com permetre que siguin auditories externes les que facin la radiografia del sector. El prestigi es perd ràpidament i es triga a recuperar. Treure's de sobre les responsabilitats polítiques pròpies amb aquest alt cost institucional demostraria irresponsabilitat. El nou governador tindrà feina. No veig clar que molts dels noms que circulen puguin
estar a l'altura d'aquesta tasca.

A grans trets, quina hauria de ser la política del nou governador, tenint en compte que quan prengui possessió del càrrec encara hi haurà serrells pendents de les diferents reformes?

La transparència en la regulació i en el seu compliment és l'objectiu primordial. I també serà clau mantenir la distància respecte a la interferència política malaltissa en què sovint estan instal·lats molts ordres de la vida socioeconòmica espanyola. Per això se'ns blinda a tots nosaltres, els consellers, durant sis anys.

Com a conseller, veu bé la reclamació de Fernández Ordóñez, subscrita fa poc per la mateixa Associació de la Banca Espanyola (AEB), d'atorgar més atribucions i potestats al Banc d'Espanya? Per exemple, si el supervisor disposés d'eines preventives i vinculants, creu que hi sortiríem guanyant, en eficàcia? O tot plegat és un simple formalisme, com argumenta el ministeri?

Crec que és del tot necessari que hi hagi més potestat per al supervisor. Que al Banc d'Espanya hi manquin prerrogatives d'actuació i hagi de passar en excés pel filtre polític és un error. El mateix procés per al nomenament del nou governador n'és un símptoma.

Podria ser que l'encreuament d'acusacions entre govern espanyol i el regulador responsabilitzant-se mútuament de la persistència de la crisi financera comporti l'entrada d'un governador molt polititzat?

Espero que no. Però si això es produeix, el perill vindrà tant de l'obediència al poder polític com de la creença que gesticulant de manera reiterada es mostra una suposada independència.

El cas de Bankia escandalitza contribuents, oposició i observadors internacionals? Per què s'ha fet tan malament i quines garanties cal exigir a partir d'ara als seus gestors?

El que ha passat a Bankia irrita més en la mesura que era previsible: la falta d'atenció a les mesures de gestió de les entitats fusionades, l'excessiva politització dels òrgans de govern nous, contravenint el que demanaven en el Banc d'Espanya i el coneixement de l'autoatribució d'unes retribucions que menystenien les del mateix governador o dels consellers. Ara, si finalment hi ha d'haver diner públic, les contrapartides són la pèrdua total o parcial dels seus accionistes i la confluència d'una gestió amb una nova regulació en què també s'impossibilitin retribucions obscenes.

Els clients de Bankia pateixen per si acaba havent-hi un ‘corralito'...

Els clients no han de patir. Si de cas, potser els tocarà fer-ho als accionistes.