“El BCE hauria de ser el banc d'últim recurs en la unió bancària”

La solució ha d'anar per aquí. El problema de la crisi és evident que és en els balanços de la banca, més que en el deute públic. Cada dia veiem les necessitats de recapitalització que té el sector. Però hi ha un component polític a escala europea, que és la clau de volta per resoldre aquesta situació. El mecanisme del fons europeu que hi ha ara no està perfectament instal·lat, però és inqüestionable que una part de la solució ha d'anar per aquí. L'altra part és que es recuperi la confiança entre els estats europeus en el projecte d'unió econòmica. És més fàcil la solució tècnica que la política, per la qüestió de sobirania.

No és utòpic parlar d'unió bancària, és una necessitat; en els últims anys hi ha hagut un replegament de l'activitat transfronterera a tots els nivells, en l'àmbit financer. Els mercats s'han tornat més locals precisament per la desconfiança en una recuperació. També és clar que quan una entitat financera és sistèmica en un estat, ho és també en el conjunt de la UE. Entitats de dimensió rellevant que pateixen, poden provocar un efecte de contagi en altres sectors bancaris de la UE. Crec que és positiu, doncs, avançar cap a la unió. De fet, ja havíem avançat per aquesta via, perquè les regulacions internacionals, com Basilea II o Basilea III, o la mateixa existència de l'European Banking Authority (EBA) ja marquen aquest camí.

L'esforç d'aprovisionament que s'ha fet en els últims anys ha estat al màxim possible, en consonància amb la màxima capacitat que tenien les entitats o fins i tot l'Estat d'absorbir-ne l'impacte. Tots els exercicis d'anàlisi i d'estrès es fan en un moment en el temps, i aquest és justament el d'una situació estressada, i el resultat serà d'estrès al quadrat. Tothom ha fet un esforç, però la realitat és que ha superat clarament les expectatives de quina era la situació al cap d'un temps. El mercat ha estat absolutament bloquejat durant dos anys o tres, i s'han hagut de prendre mesures de política monetària heterodoxes, en una situació en què l'economia està en una etapa de depressió llarga, i això és un escenari que difícilment es podia preveure quan es feien els processos de reforma. Hem de tenir en compte que a Europa no ens hem trobat en la situació dels Estats Units a l'any 2008, en què la Reserva Federal va actuar de banc d'últim recurs i va prendre les decisions que havia de prendre. A la UE aquesta situació no ens l'hem trobada, i això condiciona la capacitat dels mateixos supervisors de prendre mesures que podien haver estat necessàries i podríem pensar que va ser un error no prendre-les.

És clau, i això forma part del model de mercat únic bancari. Tota entitat financera necessita una instància d'últim recurs, i hem estat vivint a Europa sense aquesta xarxa de seguretat. Hi ha hagut moments que tot plegat ens podia haver costat molt més car del que al final esperem que ens costi.

Hi ha una paradoxa. La UE, en el sentit macroeconòmic, és una àrea en equilibri, si comparem els seus indicadors macroeconòmics en conjunt, amb el d'altres àrees econòmiques. Però d'altra banda, com que han disminuït els fluxos a escala europea, cosa que alimentava la impressió que l'euro prosperava, evidentment els grans inversors internacionals decideixen canviar d'àrea d'inversió perquè pensen que la relació entre rendibilitat i risc no compensa. També hem vist que els bancs europeus han tendit a replegar-se en la seva activitat internacional, i s'han centrat en l'activitat domèstica. El gran dubte és si Europa pot avançar en l'euro, i jo no tinc cap dubte que serà així, tot considerant que la UE en conjunt no té malalties greus en la seva estructura econòmica, que es faran passos, i continuarà sent una gran àrea d'estabilitat.

De fet, això s'està produint perquè quan es fan aquests nivells d'aprovisionament, quan hi ha aquest volum de morositat i adjudicació d'actius és perquè s'està fent un quitament. Les entitats estan assumint que s'estan adjudicant immobles pel valor que pugui tenir per llibres o fins i tot per sota. D'alguna manera, quadra amb les necessitat de capital que té el sector financer, perquè aquestes adjudicacions d'actius o absorció de crèdit impagat passen al compte de resultats com a pèrdua, i finalment van contra capital. Afortunadament, en el sistema financer espanyol ja hi havia un règim de provisions genèriques. Si considerem que hi ha un volum total de risc fonamental en promoció i construcció d'uns 300.000 milions d'euros i les provisions que han fet les entitats financeres pot ser de 200.000 milions, déu n'hi do, quin quitament s'ha fet. Aquesta xifra representa un xic més del vint per cent del balanç de l'actiu de les entitats financeres.

És llarg, però és que és l'únic camí. Els processos de generació de bombolles són lents, però és que els de desendeutament són encara més lents. Per accelerar-lo, l'única solució és que l'economia creixi, tot assumint inflació, a nivells sostenibles. Si no vas per aquest camí, hi pots estar vint-i-cinc anys, com ha passat al Japó. El dilema és que hem de despalanquejar, però si no generem crèdit, l'economia no creix. A aquest dilema s'hi poden donar solucions. El deute contret pot tenir un règim de provisió diferent del de noves recuperacions. L'activitat d'inversió no hauria de tenir els mateixos requeriments que operacions antigues que costen de recuperar. Però les crisis d'endeutament són lentes: a l'Estat espanyol, el nivell de desendeutament no ha arribat a dos punts de PIB, mentre que durant el mateix període, als EUA o al Regne Unit havia arribat a quinze punts. És urgent recuperar polítiques de creixement orientades i, de fet, a la UE ja se'n parla des de fa mesos, amb la perspectiva que es posin en marxa a partir de l'estiu o la tardor.

Quan les entitats es fan més grans o més sistèmiques, evidentment abasten un camp però deixen grans forats. Per donar correctament uns serveis financers, no hi ha cap fórmula que ens digui que hi ha una dimensió òptima. Tot depèn de quina sigui la vocació de servei que tingui cada entitat. No és bo que el sector estigui sistemitzat, perquè això introdueix dosis de risc més altes. Les entitats de futur han de ser amb un nivell de risc més baix, més pròximes a les persones, amb més transparència, amb productes financers més fàcils d'entendre, etc... A aquestes característiques de l'ideal de les entitats financeres, les entitats petites que es dediquen a un mercat específic que no pas les grans com les que s'estan construint s'hi adapten molt millor.

El nostre objectiu, com a entitat, és donar servei als nostres socis. En la fase econòmica en què entrem, tot el món de l'emprenedoria, el món professional dels nostres socis, ens interessa, i hi volem donar suport perquè també forma part del que és la recuperació econòmica. Com a entitat financera, tenim el paper de canalitzar estalvi fins a la inversió, fer anàlisi de riscos, etc... L'economia s'haurà de recuperar per la via de generació d'idees, projectes nous, empreses noves. I nosaltres hi serem, i ja estem treballant amb aquells socis que estan treballant en projectes empresarials per donar-los suport.

Nosaltres sempre volem anar més enllà de la prestació de serveis financers. Ens agrada generar una relació amb els nostres clients al llarg del temps, que transcendeixi merament els serveis financers. Nosaltres estem vivint la crisi amb un creixement del nombre de socis i del volum de negoci que l'entitat gestiona. Ara ja hem arribat als 110.000 socis, i vam tancar el 2011 amb una mica més de 107.000. Augmentem la base de socis perquè cada vegada hi ha més persones que valoren l'esperit o la raó de ser de l'entitat, el sentit de la cooperació i creure amb les relacions a llarg termini, de fer un model de banca sostenible, i hi ha més persones que estan al costat del nostre soci, que alhora és propietari de l'entitat. D'altra banda, hi ha la qüestió de com ens veuen els nostres socis. Som entitat líder en classificacions quant a la qualitat de servei.

Tenim previst obrir una oficina a Alacant, aquest mes de juliol. També estem al darrere de continuar un pla d'expansió a Madrid, on ja estem buscant locals per ampliar la xarxa d'oficines, ja que n'hi tenim dues. Al mercat de Madrid hi tenim un espai per créixer important, perquè aglutina un gran volum de professionals i, per això, cal ampliar-hi la xarxa.