Necessari, no suficient
Els experts valoren el rescat de la banca, però alerten que no relaxarà automàticament la concessió de crèdit a famílies i empreses
Creuen que l'ajut podria comportar nous sacrificis en la línia de la consolidació fiscal
“Si reuneixes tres economistes per parlar d'un tema, el més probable és que en surtis com a mínim amb quatre opinions.” L'acudit corporatiu va esdevenir sentència premonitòria del debat en què van participar ahir el qui el va recordar, Oriol Amat, catedràtic d'economia financera i comptabilitat de la Universitat Pompeu Fabra; Guillem López Casasnovas, catedràtic d'economia de la mateixa universitat i conseller del Banc d'Espanya, i Josep M. Gay de Liébana, catedràtic d'economia financera de la Universitat de Barcelona. Amb el títol motivacional Cap on anem i què podem fer?, la trobada organitzada pel Col·legi Oficial de Titulats Mercantils i Empresarials de Barcelona va demostrar amb la nodrida assistència que va atapeir l'auditori que no podia ser més oportuna, just després del pacte signat per l'Eurogrup per injectar un fons de fins a 100.000 milions d'euros per rescatar bancs espanyols.
Malgrat els diferents enfocaments que tots tres acadèmics van donar a les seves respectives ponències, si en alguna cosa van estar d'acord és que el coixí que arriba d'Europa és només una “condició necessària però no suficient” per espanyar la blindada porta del crèdit. També van coincidir a celebrar un rescat imprescindible del qual, no obstant això, convindrà analitzar també els “aspectes desconeguts”, en paraules de López Casasnovas, que tanmateix va avisar que la pòlissa de crèdit europea implicarà “coercions addicionals” a les que ja té l'Estat espanyol per reduir el dèficit. El conseller del Banc d'Espanya també va parlar de la necessària recuperació i va recordar: “En bona part és fora de les nostres mans.” Tot i que veu inevitable l'aplicació de més mesures de consolidació fiscal, López Casasnovas considera que una “flexibilitat de l'austeritat” que afavoreixi la represa del PIB “aniria a favor dels nostres prestadors”.
L'al·locució d'Oriol Amat va esdevenir una crítica del pessimisme “fomentat pels mitjans de comunicació”, però també pels gurus del catastrofisme, les sobrereaccions davant les bombolles, la impunitat de determinades gestions i l'efecte pobresa resultant del fet que la renda per càpita dels catalans s'ha reduït un 4% en els últims tres anys. Partint de la base que una cosa són les percepcions i una altra la realitat objectiva, Amat valora que el deute espanyol és ara mateix dels més baixos del panorama internacional, que el PIB no cau ni de bon tros el que havia baixat en recessions amb les quals s'estableixen paral·lelismes, com la del 29, i sobretot que les vendes i les rendibilitats de les empreses supervivents han experimentat remuntades.
Una economia devastada
A l'extrem oposat es va situar Josep M. Gay de Liébana, que amb un discurs trufat de sornegueria va dibuixar un escenari apocalíptic. Per Gay de Liébana, el rescat bancari és només “la primera fase” d'un procés que ens farà més dependents de les decisions de l'exterior. En aquest panorama l'expert també va apel·lar al deute monumental que acumulen famílies, societats no financeres, administracions públiques i, finalment, entitats bancàries, una situació que comportarà indefectiblement, al seu parer, més retallades, pujades “de tota figura tributària que es pugui” i altres repercussions negatives que s'allargaran, almenys, fins al 2014: “Fins aleshores, no veurem una certa recuperació de l'economia, va concloure l'acadèmic de la UB.”