La primera globalització, abans i després del 1900, va introduir un dinamisme extraordinari a la societat catalana que, per camins diversos, havia fet el salt al món.

La traducció visual d'aquesta primera globalització, que s'ha acabat coneixent amb el mot de Modernisme, té un èxit creixent. I amb Gaudí, Domènech i Muntaner, Rusiñol, Sitges, etc., al capdavant, és un dels factors clau de la indústria turística catalana.

Però, la primera globalització es va cloure amb la Primera Guerra Mundial (1914-18), que va anar seguida d'un llarg període (40-50 anys) d'aïllaments i retrocessos.

Just abans, al 1911, els partits polítics catalans van aconseguir que el govern espanyol aprovés una llei de mancomunitats amb l'objectiu d'augmentar l'eficàcia de l'administració pública. S'hi podrien acollir totes les diputacions provincials que volguessin. Només s'hi van acollir les quatre diputacions de l'antic Principat de Catalunya. Cap altra. El 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, un acord d'aproximació, col·laboració i integració entre les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, presidida per Enric Prat de la Riba. I des de la seva mort fins al 1923, per Josep Puig i Cadafalch. El 1924, la primera dictadura militar espanyola del segle XX (encapçala pel general Miguel Primo, i amb el suport del rei Alfons XIII) suprimeix la Mancomunitat de Catalunya. Tornen les quatre províncies sense cap coordinació entre elles ni sense cap pla.

Cap traspàs, ni de competències ni fiscal, de l'Estat espanyol; cap possibilitat de crear impostos propis més enllà de les hisendes de les quatre diputacions provincials preexistents. Josep Arias Velasco, exinspector d'hisenda i escriptor, en el seu Blogspot Catalunya, segle XX: els impostos (2008), titula “Un miracle i un miratge, el finançament de la Mancomunitat de Catalunya”.

Fins al 1920, les quatre hisendes no es van poder fondre en una de sola, cosa que volia dir que els recursos financers públics de la Diputació de Barcelona es podrien arribar a invertir més enllà dels seus límits administratius. I, sobretot, també el 1920, gairebé 10 anys després de l'aprovació de la llei de mancomunitats, l'Estat espanyol va autoritzar que la Mancomunitat tingués cert finançament autònom, ja que va promoure emetre deute públic.

El 1920, per tant, era el moment de fer un pla (per a sis anys, un pla Sexennal) que en un context de precrisi permetés evitar el retrocés –i les temptacions aïllacionistes- de l'economia catalana, i els seus veïns.

Els objectius del pla del 1920 de la Mancomunitat eren perfectament clars: es tractava, es deia, d'aconseguir “una terra estructurada”, i d'invertir en els dos factors de producció més eficaços: el capital físic i el capital humà.