“Després de la crisi hem après que s'ha d'estalviar”

El 2008 vaig fer una investigació sobre la caiguda del banc islandès Glitnir. Sobre aquella investigació vaig publicar un article, però llavors em vaig adonar que aquella història no estava restringida a l'àmbit de les finances, sinó que era una mena de laboratori on podia posar persones i explicar com reaccionaven davant d'una situació tan extrema. La novel·la és el resultat d'aquell laboratori.

En part, sí. Des que ha existit el món de les finances hi ha hagut crisis financeres i continuaran havent-n'hi perquè forma part de la naturalesa humana. Les crisis financeres mostren les bogeries dels éssers humans, hi ha persones que són molt avaricioses, d'altres que no els agrada córrer riscos i d'altres que estan disposades a arriscar-se al màxim.

Sí que hi ha certs paral·lelismes, però els motius van ser diferents. La crisi finlandesa va venir pel desmembrament de la Unió Soviètica. Nosaltres ens en vam sortir per tres factors. Primer, gràcies a Nokia, que ha estat com un fil d'or; no només ha donat diners al país, sinó també un nova manera de veure les coses com a país. Després, les polítiques d'austeritat van ser molt fortes perquè Finlàndia no hagués de vendre més deute, tot i que al final ho va haver de fer. I per acabar es va fer una reorganització del sector bancari.

Tres o quatre, però a principis del 2000 els bancs ja van començar a retornar els diners a l'estat.

L'important és trobar un equilibri. Si els bancs i els governs han estat gastant diners alegrament, d'una manera o altra ho han de pagar, però d'altra banda si només es fan retallades hi ha recessió. El que la gent té clar a Finlàndia ara és que s'ha d'estalviar.

Sí, tot i que Grècia actualment té possibilitats de sortir de l'euro, si no són capaços d'aplicar les mesures imposades pel Banc Europeu i l'FMI. Penso, però, que l'Estat espanyol és massa important dins la Unió Europea com perquè el deixin marxar. Seria un fracàs massa gran i no crec que això passi.

Jo ho comparo amb el futbol: els polítics tendeixen a esperar a l'últim moment per reaccionar. Per exemple, ara l'Estat espanyol es troba en el minut 88 del partit i encara li queden dos minuts de joc, la pròrroga i els penals, abans no surti de la crisi.