“Seria un enorme error polític que l'Estat intervingués Catalunya”

A vegades parlem d'intervenció sense saber el que vol dir. No podem aplicar a l'Estat espanyol els mateixos conceptes que es poden aplicar a Europa. En la semàntica d'aquest continent, intervenció vol dir que un país tingui tancat l'accés als mercats i que, per tant, la provisió de liquiditat per cobrir les seves necessitats els la proporciona Europa directament. A canvi d'això, s'inclouen una sèrie de controls. Què vol dir intervingut en el context de l'Estat? Crec que ens entendrem millor si entenem aquesta expressió com l'etapa final de les especificacions de la ley de estabilidad, que és quan el Senat vota que tècnics del Ministeri de Madrid poden executar directament les decisions econòmiques en una comunitat autònoma. Jo diria que el dia que això es voti al Senat, voldrà dir que s'intervé una comunitat autònoma, però fins que això no passi, no es pot parlar d'intervenció.

Jo no la veig possible en absolut. Seria un enorme error polític per part del govern espanyol arribar a aquest extrem.

La política del govern és, i ha de ser, evitar que s'arrabassin o que es limitin les competències de Catalunya. Els temes d'eficiència econòmica, d'estalvi, no tenen res a veure amb si l'estructura d'un Estat és centralitzat o no. Nosaltres mai admetrem que el cost de la lluita de beneficis –de la qual no només participem sinó que en som protagonistes– pugui representar una recentralització i passar per sobre de les competències que tant han costat d'assolir. Si veiem que les disposicions infringeixen competències catalanes, les defensarem. I si cal portar-les al Tribunal Constitucional, les hi portarem. No es tracta de portar-hi un paquet sencer; cal mirar norma per norma, article per article.

No voldria parlar d'estratègies premeditades perquè em sembla que les sacsejades ja són prou fortes. El govern estatal capeja el temporal per evitar ensurts forts a curt termini. Tots sabem que hi ha un entorn mediàtic que certament té una agenda clara que vol aprofitar la crisi per recentralitzar, sobretot pensant en Catalunya. Nosaltres no hi entrem si hi ha altres comunitats que hi estiguin d'acord. Hi ha un grup d'opinió espanyola, que afortunadament no és majoritari, que té una idea molt definida de posar fi a la diferència catalana. No atribueixo aquesta posició al govern però sí que faig constar que la sensibilitat és important. Si no es té sensibilitat ni respecte per les competències ni diàleg amb Catalunya, es pot caure en un greu error. Jo apel·laria al govern estatal a dialogar i que s'adoni que tot aniria millor si parléssim. Catalunya sap els sacrificis que ha de fer i ho hem demostrat, però exigim lleialtat i coresponsabilitat per l'altra banda.

Crec que sí, que reconeix l'esforç que hem fet. A Madrid es percep que Catalunya es pren molt seriosament la tasca d'ajustament. Això no vol dir, però, que hi hagi una política de collar més les autonomies. El tema de reconeixement de deutes és important. Com, per exemple, el reconeixement de l'addicional tercera. Però jo hi veig una dimensió més profunda, i és que el Govern no ha dit ni una sola vegada que admet el principi de l'addicional tercera. Com que expressar en paraules el que es creu és gratis, si no s'expressa és perquè no s'hi creu. Conclusió: el govern estatal no vol admetre cap aspecte mínim de bilateralitat amb Catalunya. Això ens preocupa molt.

Vam votar que “no” en el Consejo de Política Fiscal y Financiera. Vam expressar el nostre desacord perquè era difícil creure el que estava passant per a l'any 2013. L'objectiu per a l'Estat era d'un 3% i el de les comunitats autònomes, de l'1,1%. Brussel·les ho relaxa i el 3% passa al 4,5%. El mateix ministre ho qualifica “d'escenari de realisme”. Després l'Estat trasllada a les comunitats autònomes l'objectiu de l'1,1% al 0,7%. L'Estat hi guanya un 1,9% de marge de cop. Llavors Madrid al·lega el perill d'un “escenari de relaxació”. La veritat és que això és còmic: no estem en el programa Polònia, estem en la realitat. Hem de ser coresponsables, socis, i el govern estatal ha de ser lleial. Podem parlar de tot, però és simplement absurd. Al final aquesta política se'ls girarà en contra. És molt possible que inicialment Madrid rebi alguna rialla de Brussel·les. Però al cap d'uns dies les mateixes instàncies europees començaran a preguntar per què no s'aplica la retallada al mateix Estat tal com aquest demana a les comunitats autònomes. Demano lleialtat i equilibri en els sacrificis.

Anem pas per pas. Ara hem de veure com ens en sortim, amb la tresoreria. Més endavant caldrà pensar en el pressupost del 2013. Si he de fer una consideració més a distància, el que al final caldrà fer a Catalunya i a Espanya dependrà fonamentalment de la situació europea i si el vaixell comú se'n surt o no. Tots sabem que el moment és crític. Però toca ser optimista.

Cal ser molt prudent a poques hores de la trobada. No seria bo que s'iniciés una discussió a través dels mitjans de comunicació. Com més unitari i clar sigui el pacte fiscal, millor.

Ha de ser un canvi qualitatiu, i no un sistema de finançament més.

Voldria deixar el tema clar. La referència del concert basc pot crear confusió. Es pot pensar que el que volem és baixar els nivells de solidaritat a zero i aquest no és el cas, en absolut. La contribució de Catalunya amb la resta de l'Estat, s'articuli com s'articuli, es digui quota o no, ha de tenir dos components: el pagament de serveis que rep Catalunya directament o indirecta i la contribució, per dir-ho d'alguna manera, al fons de cohesió per a Espanya. Volem que aquest fons de cohesió existeixi.

Anem a pams. No crec que sigui desitjable ni justificat que es liquidi. A mi m'agradaria que la marca Catalunya Caixa tingués pervivència. El més normal és que es torni al que ja estava previst, la subhasta. Això voldrà dir que aquesta entitat passarà a formar part d'un grup més ampli. Ens agradaria que continués tenint personalitat i un fort arrelament català com fins ara.

Aquest és un àmbit que a mi no em correspon pronunciar-me.

Ara vivim un procés de prenegociació. El govern ha d'escoltar i prendre en consideració les oportunitats d'inversió que tenen com a objectiu crear llocs de treball a Catalunya. Ens agradi o no, Catalunya ha fet una opció important per la indústria del turisme, convencions congressos, incentius, etc. Catalunya és una potència turística. Si la inversió truca a la porta d'una potència turística com Catalunya és clar que l'hem de considerar. Una altra qüestió és que si aquesta inversió anés a Madrid encara reforçaria més un gran competidor nostre. Antigament, les seus del les multinacionals eren a Catalunya, i ara la majoria van a Madrid. El nostre competidor vol ser tant potent com nosaltres o més. Això ho hem de tenir present. És d'hora per parlar de projecte definit, però els exemples que mirem amb més atenció són els de Singapur.