“No s'entén que el govern estatal es resisteixi al rescat”

Val a dir que la proposta de Mario Draghi penjava d'un fil, fins que finalment els vuit jutges del Tribunal Constitucional alemany han dit que s'aprovava, però la sentència diu que la contribució d'Alemanya al fons de rescat té un sostre de 190.000 milions d'euros, i quant a la compra de bons, el president del Bundesbank s'hi oposa frontalment, perquè pensa que és una manera d'imprimir bitllets. Ara no sabem del cert què pensa fer Draghi, només tenim com a base que ha dit que es podran fer compres il·limitades.

La prima de risc ha anat baixant, fins al nivell del 5 d'abril passat, que es vivia un moment de relaxament. També cal fer avinent que el resultat de les eleccions legislatives a Holanda, amb el triomf de forces polítiques que formaran un govern proeuropeu, també ha contribuït a la tranquil·litat. Tanmateix, encara tenim països com Finlàndia que s'oposen a ajuts a Espanya, i altres, com Àustria, que ara mateix ja estan calculant què els costaria la sortida de l'euro de Grècia o algun altre país, o si es trenca l'euro.

Les declaracions de Draghi a Londres, quan va dir: “Farem el que calgui i serà suficient”, i la decisió, contra la de Jens Weiddmann, president del Bundesbank, de comprar quantitats il·limitades de bons d'estats en dificultats com Espanya i Itàlia, semblen donar prou confiança.

És més preocupant el cas d'Espanya que el d'Itàlia, on la major part del deute està en mans de ciutadans italians, mentre que en el cas espanyol el deute està en bona part en mans d'estrangers, de fons d'inversió, hedge funds, companyies d'assegurances, capital risc, i per això el xantatge que ens fan els mercats és perquè molt deute està en mans de no residents. Itàlia està millor, a més a més, perquè a cada amnistia fiscal s'obligava als qui s'hi acollien a comprar deute públic.

Aquí s'està jugant amb diferents cartes. Rajoy, si la prima de risc baixa o es manté estable sense nous rebrots, es resisteix a demanar el rescat. Des de França, però, li estan dient que hi vagi. És possible que finalment l'obliguin a demanar el rescat, que pot ser parcial. No s'entén que s'hi resisteixi, perquè la situació és insostenible, pel deute de les comunitats autònomes, pels venciments del deute que té Espanya.

Efectivament, hi ha els venciments del deute de Catalunya, que no pot pagar, té tancats els mercats internacionals i deu 43.000 milions d'euros, i té venciments els anys 2013, 2014 i 2015 per un valor de 30.000 milions. És molt difícil així complir els compromisos de dèficit. Això fa que Catalunya, en la nova era de negociacions que s'obre amb el govern de l'Estat, com la del pacte d'estat, ho hagi de fer en unes condicions que no són les més favorables. Si Catalunya ara malda per 130 milions per pagar les nòmines, és perquè no ha rebut els diners de la disposició addicional tercera, 763 milions d'euros.

Era una bona solució, però Espanya s'hi nega. Catalunya s'ha hagut de finançar al 5,5% i el 6%, quan el Tresor Públic espanyol s'ha finançat al 2,5-3%. Ens hauríem finançat a la meitat i no hauríem d'haver d'anar a demanar a Madrid.

Podria ser, perquè pràcticament s'ha exhaurit, després que Catalunya, el País Valencià, Andalusia i Múrcia hagin sol·licitat ajut, amb la previsió que s'hi afegeixin més comunitats. Era un fons de 18.000 milions, i crec que en caldran més. Altres raons per demanar el rescat serà la necessitat de renovar deute espanyol.

De tota manera hi haurà condicionalitat, amb ajustaments pressupostaris i possibles augments d'impostos. El fet que sigui una línia de crèdit no vol dir que no tingui condicions. Si no compleixes, el BCE pot llançar al mercat tot el deute espanyol que tingui i fer que es dispari la prima.

Hi ha diverses alternatives. La primera és que Grècia surti, perquè ella mateixa considera que està ofegada, o perquè se li demana que compleixi unes condicions tan dures que no les pot assumir. Això esquitxaria Espanya i Itàlia, però es podria superar. Una altra possibilitat seria un euro per a l'Europa del sud, però si no hi ha França a dins no és viable, i no crec que vulgui ser-hi. L'euro fort, per la seva banda, tindria com a nucli Alemanya, Àustria, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i també França.

Podrien exportar, sí, però hi hauria el risc de la fugida de dipòsits, per la qual cosa caldria tancar les fronteres perquè no fugissin capitals. La inflació seria extraordinària i els deutes s'haurien de pagar amb l'euro antic, a menys que per llei hi hagués una convertibilitat per convertir-los en euros nous. Així, la banca perdria molts diners. Ja hem vist casos com el de Barclays Bank, que necessitava capital a Espanya, un equivalent a 1.000 milions d'euros, però no va gosar portar lliures esterlines per no arriscar amb una moneda forta. Va preferir endeutar-se en euros. Bancs com els alemanys, als qui tenen hipoteques amb ells, els demanen que les posin sota jurisdicció alemanya, ja que en una hipotètica sortida d'Alemanya de l'euro, si les hipoteques romanguessin sota jurisdicció espanyola, el deute perdria el seu valor, mentre que sota jurisdicció de Berlín s'hauria de pagar.

Això de fet ja ho va fer Grècia, que va decidir no pagar el deute sota jurisdicció d'Atenes, mentre que sí que estava disposada a pagar el deute amb jurisdicció a Londres, però amb un quitament, que va ser del 60%. Tot i això no se'n surt, i li estan retardant el segon tram del rescat perquè consideren que no compleix els ajustaments. En el cas espanyol, amb el que sigui deute amb jurisdicció espanyola, potser sí que es podria fer, però si la jurisdicció del deute és Londres, és molt difícil que es renegociï.

Les exportacions, sobretot a Catalunya, estan creixent, i no oblidem que Alemanya, per exemple, és el primer client d'Espanya en exportacions d'aliments. La producció de cotxes d'una marca com Seat se'n va tota a l'estranger, fins a la Xina i Rússia. I també hi ha l'estrebada del turisme. Ja va passar durant la crisi del 1992-93, quan es van donar tres devaluacions de la pesseta. Ara, la devaluació la fem interna, amb empreses que rebaixen la massa salarial. Hi ha hagut una devaluació interna que encara no és la que necessitem. Catalunya està tornant al model del 1992-93, quan va estirar d'Espanya. Ara no és el mateix, perquè Espanya està molt enfangada. Però Catalunya se'n pot sortir amb l'exportació, no tant amb productes d'alta tecnologia, sinó amb béns d'altra mena, alimentació o automòbils.

La Comissió Europea ja ha dit que de vegades és més car rescatar un banc que deixar-lo caure, i es referia a Bankia i Banc de València. No se'ls va fer cas. Els motius d'aquesta tossuderia per salvar Bankia han de ser polítics, si veiem que en els seus òrgans de control hi ha hagut una successió de dirigents del mateix partit. Ha estat la pitjor la fusió que hi hagut, i això ho va dir el mateix Mario Draghi. No va ser la fusió de dos bancs, sinó que va ser la fusió de dues immobiliàries, Caja Madrid i Bancaja. L'auditora Wyman ja ha dit que el forat de Bankia no són 19.000 milions, sinó molts més diners. Salvar un banc que es podia haver deixat caure, és gastar diners que no van al subsidi de l'atur, a recerca i investigació o a educació.

Hi ha el cas de Novacaixa, amb tot l'afer de les preferents, que han afectat milers de gallecs. Si no hi posen molts diners, hauran de deixar caure l'entitat.

Jo vaig ser el primer que vaig plantejar la solució d'un banc dolent, com havia fet als noranta Suècia, amb dos bancs, un banc públic solvent, que recollia els actius bons, i un altre, que s'encarregava dels actius dolents, conduït per gestors amb experiència provada en el sector. En vuit anys van recuperar els diners. Aquí s'haurà de vendre a preus per sota del mercat. Jo crec que hi haurà una part d'actius que faran perdre diners als bancs i una altra en què perdrà el FROB. Tot dependrà de la qualitat dels actius.