Deute subordinat i participacions preferents
En resum, el reial decret deixa el camp obert a les entitats financeres emissores i al FROB perquè puguin gestionar segons el seu criteri la sortida dels inversors
Els anomenats “productes financers híbrids”, que reben aquest nom perquè estan a mig camí entre el deute i els recursos propis, els més populars dels quals són les participacions preferents i el deute subordinat, segueixen sent un problema no resolt.
D'una banda, hi ha una qüestió ètica i social: a part dels formularis dissenyats per les entitats financeres per assegurar-se del compliment de les normes Mifid, quan es van comercialitzar aquests productes (fins fa pocs anys reservats per a grans patrimonis i inversors institucionals), la persona i l'entitat que els va “col·locar” es va assegurar que el nivell de coneixements financers de l'adquirent li permetien saber on posava els seus estalvis i quins riscos estava assumint? Segur que el govern, com qualsevol que avalués aquest tema no sent part directament implicada, té clara la resposta.
No obstant això, hi ha un segon aspecte, l'econòmic, que, especialment en èpoques com l'actual, acaba imposant-se. I si no ho creuen, llegeixin la darrera reforma financera (RDL 24/2012, de 31 d'agost).
En primer lloc, permet a les entitats financeres proposar ofertes de canvi per instruments de capital (accions, quotes participatives o aportacions de capital), o bé fer ofertes de recompra condicionades a la subscripció d'algun altre producte de l'entitat (des d'accions fins a dipòsits).
Si és el FROB qui ha de gestionar la sortida d'aquests productes híbrids, a la capacitat d'acció d'una entitat financera, cal afegir que el FROB pot modificar, ajornar, eliminar o suspendre les condicions fonamentals de l'híbrid, la qual cosa pot afectar venciments, devolució del principal, pagament d'interessos... En resum, el reial decret deixa el camp obert a les entitats financeres emissores i al FROB perquè puguin gestionar segons el seu criteri la sortida dels inversors.
Tant la recompra com el canvi de producte tenen per a l'inversor un aspecte positiu important: guanya liquiditat. En efecte, les participacions preferents per definició són perpètues, i les emissions de deute subordinat subjectes a debat o bé tenen també vida il·limitada o, en el millor dels casos, el seu horitzó temporal és de molt llarg termini. A més a més, es tracta de productes financers poc líquids en mercats secundaris, ja que no tots cotitzen i els que ho fan (a la plataforma SEND del mercat de renda fixa –AIAF-) generen un volum mínim de transaccions, per la qual cosa l'inversor d'aquests productes queda atrapat i absolutament dependent de l'evolució de l'entitat emissora. Tant la recompra d'aquests productes com el seu canvi per instruments de capital permeten a l'inversor disposar dels seus diners, ja sigui de forma immediata (per exemple, les accions es poden vendre en el mercat secundari de renda variable, molt més líquid que el de preferents) o amb un horitzó definit per un producte més fàcil d'entendre (aquest seria el cas de l'obligatorietat de subscripció vinculada a la recompra d'un dipòsit o pagarés de l'entitat emissora).
Però no tot són bones notícies per als milers de petits inversors de preferents i deute subordinat, perquè el guany en liquiditat no els sortirà gratis. El decret preveu prendre com a base de valoració el valor de mercat d'aquests productes, sobre el qual es podran aplicar correccions (primes o descomptes) compatibles amb la normativa de la Unió Europea d'ajuts a l'Estat. Això pot suposar en l'actualitat pèrdues del 50%-60% de mitjana (amb algunes diferències en funció de l'entitat i les característiques de l'emissió concreta).
I ara ve la pregunta clau, el que preocupa tots els afectats: què fem si l'entitat que ens ha venut preferents o deute subordinat ens proposa la recompra o el canvi de producte?
La meva humil opinió és que, tot i les elevades pèrdues que es puguin materialitzar, val la pena sortir d'aquest tipus d'inversió. I és que “val més un euro avui que qui sap quants i quan”.
D'una banda, les entitats financeres (i menys el FROB) no estan per a gaires alegries, i la seva recuperació és necessària per salvar l'economia espanyola. El govern ho sap i no és fàcil que les pressioni gaire. Vet aquí una reforma financera light en aquesta matèria.
D'altra banda, tot i que no sóc expert en matèria legal, penso que el fet d'acollir-se a una mesura proposada per l'altra part no hauria de suposar la renúncia a accions posteriors reclamant una compensació pels danys i perjudicis ocasionats per una presumpta mala praxi.