Foment del Treball convocarà el mes que ve el món empresarial per debatre propostes per sortir de la crisi, demanar la complicitat de l'administració i, sobretot, reivindicar el paper de l'empresari com a generador de riquesa i llocs de treball. Al president de la patronal des de fa divuit mesos, Joaquim Gay de Montellà, se li gira –encara més– feina.
Mig any després de la reforma laboral, continuen pujant l'atur i el nombre d'ERO. Segueix pensant que els canvis són positius?
L'atur i els ERO pugen, és cert, però si no tinguéssim aquesta regulació, on seríem? Aquesta és la meva pregunta. Estic plenament convençut que, sense la reforma, com a mínim estaríem entre 5 i 10 punts per sobre de l'atur actual perquè no hi hauria alternativa a l'acomiadament. Ara hi ha altres opcions que tothom està aprofitant, no només les empreses sinó també les administracions i els agents socials. La reforma serà molt bona, quan vingui la recuperació, però ara ja està ajudant a conservar llocs de treball. El que passa és que la situació és molt complexa.
La possibilitat de rebaixar els sous és una de les mesures més utilitzades. Tornaran a apujar els sous quan la situació millori o es mantindran baixos perquè l'objectiu de l'empresari sempre és guanyar més?
Passarà el mateix de sempre. La gent compromesa i capacitada recuperarà el nivell salarial d'una manera molt més ràpida. Quan el mercat es reactivi, aquests treballadors tornaran al nivell anterior i, si no, marxaran a una altra empresa; aquesta és la bondat de l'economia de mercat.
El problema és que ara és impossible.
Ara és difícil perquè saps que cap altra companyia et farà una oferta. En aquests moments has d'acceptar una certa reducció salarial, una ampliació d'horaris... Són temps difícils i hem de fer tots un esforç.
Però entén que un jove amb dues carreres i un màster se senti decebut i enutjat quan li ofereixen –si té la sort que li proposin una feina– una jornada completa per 900 euros?
És cert que pot ser que en aquests moments de dificultats hi hagi uns salaris que no s'adiguin amb les responsabilitats i les capacitats que es demanen, però ara és el que tenim. Hem de pensar en el moment en què tot es normalitzi. Del que hem de tenir por és de no tenir feina. Els que tenim la sort de tenir-ne hem de cuidar el lloc de treball perquè és el nostre present i futur.
És just que Catalunya, un territori que dóna molt més del que rep, hagi hagut de demanar ajuda?
A Catalunya hem estat durant vuit o deu anys gastant molts recursos. Alguns els hem aplicat bé i d'altres malament. I en aquests moments el deute del govern català és notable i la seva capacitat de generar recursos via impostos és difícil perquè cau l'activitat. Per al govern la situació és complicada i li hem d'agrair que hagi fet un esforç de rigor i seriositat, encara que políticament sigui incòmode. Diguem-ne rescat o accés a fons especials, és la via que tocava. Després el que hem de veure tots plegats és si aquest finançament que tenim ara és l'adequat.
Ho és?
Aquests últims quinze o vint anys no ha estat adequat, ha estat negatiu per a Catalunya i això s'ha de reconèixer. Jo crec que des de l'Estat espanyol es reconeix que Catalunya ha estat infravalorada en la seva capacitat de poder recuperar l'aportació impositiva que fa.
Una altra cosa és que ho vulgui solucionar...
S'han de trobar solucions i crec que una lectura europea hi ajudarà. D'entrada, sembla que la culpa és de les autonomies, però de mica en mica aquest discurs s'està modulant. S'està veient que la culpa no és de totes les autonomies, sinó que en algun cas no tenir concert econòmic suposa un desavantatge molt gran per a determinats territoris o països com el nostre. Si com a empresari vull finançament per al nostre teixit empresarial, també en vull per a l'administració catalana. Si no, jo que sóc part d'aquesta gran empresa pública que es diu Catalunya, també patiré el mal finançament.
Amb vista a una futura revisió, Foment ha posat xifres damunt la taula.
La diferència històrica ha estat d'entre el 8% i el 9% del PIB. Pot no semblar molt, però quan parlem de xifres que es van arrossegant durant una i dues dècades, la diferència comença a ser important. Per fer comparacions europees, a Alemanya hi ha quatre lands coneguts –Baden-Württemberg, Hessen, Baviera i Hamburg– que han reclamat que la seva aportació a l'Estat, a la compensació interterritorial, no se situï per sobre del 2,5%. I ells estan ara al 4%, i ja els sembla que són massa solidaris! I nosaltres estem entre el 8% i el 9%... No té cap sentit. Catalunya no ha de tenir por de defensar el pacte fiscal. Nosaltres l'estem reclamant des de fa mesos de manera ferma, l'abril de l'any passat vam encetar aquesta línia de pensament. El que nosaltres entenem és que el nostre govern ha de tenir una millora del que avui considerem pacte fiscal.
Si el president Mas tira endavant el projecte de crear una hisenda pròpia catalana, els empresaris estarien disposats a ingressar-hi els seus impostos?
En aquests moments no sé si és el que veritablement es necessita, perquè comportaria dificultats. A alguns empresaris els semblaria molt bé, però no a tots, sobretot perquè pot generar dubtes sobre si se'ls reconeixerien els pagaments. Això és una línia de treball del govern que pot ser interessant, però seria millor per a nosaltres que estigués concertada en l'àmbit estatal.
Des del punt de vista estrictament econòmic, una Catalunya independent beneficiaria o perjudicaria les empreses d'aquí?
No podríem valorar-ho, encara, però cal tenir en compte que entorn del 60% de les nostres vendes van a la resta de l'Estat. És un punt a considerar. Un altre és la unitat de mercat. El que no voldríem és que generés dificultats a les nostres empreses, o sigui que per vendre a un territori o a un altre tinguéssim més problemes que una empresa de la Manxa o Extremadura. Són punts que hem de valorar molt bé. Ara, Catalunya pot assolir una altra identificació amb l'Estat? És una cosa que ha de decidir la ciutadania i després el Parlament. Com a empresaris continuarem sent allò que vulgui el poble català, com ha estat sempre. La nostra contribució i el nostre compromís es tradueixen en el fet de generar llocs de treball i riquesa a través dels impostos. El compromís d'identificació de país és de la ciutadania.
Vostè que ha estat directiu d'Acesa i Abertis, com veu el moviment No vull pagar?
No és la línia d'actuació, perquè això ho podríem traslladar a qualsevol demanda. Jo també podria preguntar-me per què he de pagar la llum o l'aigua. El problema, si de cas, és el greuge comparatiu dels catalans respecte a altres territoris.
El model està mal plantejat?
La històrica falta de visió del Ministeri de Foment fa que continuem tenint una Espanya invertebrada que té territoris amb autovies fantàstiques, però d'altres com Catalunya s'han quedat amb unes autovies negatives o que no estan a l'altura. Hi ha d'haver alternativa a les autopistes. Jo les prefereixo per seguretat i rapidesa, i pagaré sempre, però entenc que hi hagi gent que vol anar per l'autovia perquè no vol pagar. No pot ser que l'alternativa sigui una autovia que no està desdoblada i que té molt trànsit i perillositat.
En quin punt estan les converses de fusió amb Pimec?
Hem de tenir molt clara l'estructura abans d'assolir un compromís, perquè si no després ens trobarem amb problemes quan desenvolupem el programa. No hi pot haver línies vermelles que després ens facin difícil la integració de totes les organitzacions empresarials. Nosaltres som una confederació, no som com Pimec, que té delegacions. Els nostres territoris i els nostres sectors són absolutament independents. Ara, hem de tenir clar que es fusionen Fepime i Pimec, no Foment i Pimec. Pimec quedaria com un nom i una organització, però ha d'estar integrada dins de Foment, no pot quedar d'una manera independent.
Pimec reclama que primer es reestructurin Foment i Fepime. És una visió diferent de la seva?
Ja estem d'acord que Fepime s'integri amb Pimec i que la resultant sigui Pimec. El que ha de quedar clar és que la resultant seria Foment i Pimec, Foment i Pimec, però la casa dels patrons és aquí, la seu és aquí, la història és aquí i nosaltres no renunciem ni a la història ni a la nostra seu ni als principis ni a la decidida declaració que som la casa de tots els empresaris, els grans, els mitjans i els petits.
Comentaris
No compteu amb mi per la independència si no és per sortir guanyant com a país, un país més just socialment, quelcom que no pot oferir l'actual malgovern amb les retallades.
El proteccionisme de Cambo i d’en Pujol, es el que a frenat, per comoditat o covardia la vostre expansió per les exportacions.
No comprenc com es deixa enganyar tanata gent , com es deixa manipular sr Jordi.
Ser català m'importa, però encara més ser persona.
Manel, ben d'acord! Treballem per una Catalunya independent, sobretot, perquè esperem construïr una societat més justa, que afavoreixi en primer lloc la ciutadania i en cap cas, una réplica en petit del que és l'estat espanyol. En aquest lloc comú ens hi trobarem molts!!!