“Com refarem ponts si al referèndum surt que no?”

En primer lloc, s'ha de deixar clar que els recursos que reben els sindicats per fer formació no són subvencions. A mi mai se m'acudirà dir que els diners que rep l'escola cristiana són una subvenció a l'Església catòlica, són per a l'educació. Els treballadors paguem una quota per formació i els sindicats oferim aquest servei. Per què en el nostre cas és subvenció i en el cas d'un centre privat és una feina que es fa per a l'administració? Hi ha hagut mentides indignes. Dit això, com que sí que hi ha una petita part que és subvenció i també baixa, potser cal replantejar el model.

Els sindicats donem servei a tots els treballadors i la Constitució espanyola diu que no podem cobrar als que no estan afiliats, de manera que paguem tots els ciutadans a través dels impostos. Però malauradament, en el futur la gent no afiliada haurà de pagar serveis que fins ara eren gratuïts, perquè si no, quan el sindicat actuï davant l'administració ho podrà fer amb menys rigor tècnic que abans. Crec que els sindicats hem de canviar lleis i, si cal, la Constitució, perquè l'Estat o les comunitats autònomes, amb el govern de torn, no poden condicionar el silenci del sindicat a les seves polítiques.

Així és a Alemanya o a Suècia.

Possiblement sí, però aquest no seria el gran drama: la quota és d'11 euros, 6 per qui guanya menys de mil euros. Es tracta que la gent sigui conscient que el sindicat no pot tenir serveis de primera sense recursos econòmics. Hem de pagar la nòmina als 80 treballadors del servei jurídic de Catalunya. Si fins ara la subvenció anava bàsicament a aquestes nòmines o, el que es el mateix, se subvencionava el servei jurídic als no afiliats, segurament ara s'haurà de pagar. Haurem de fer un exercici de transparència per explicar on va a parar la quota, desgranar les nostres despeses... Ho debatrem al congrés. Fa anys que dic que els afiliats han de saber per què serveixen els seus 11 euros. Si preguntem a la gent per què s'afilia, saps què sortiria?

Segurament la primera resposta seria per als serveis jurídics. La segona, pel comitè d'empresa i, potser la tercera, per la negociació col·lectiva. Aquí és on crec que ens hem equivocat. Potser hem anat més a fer feina que a fer pedagogia. I potser també els dos sindicats ens hem estat vigilant més l'un a l'altre a veure qui guanyava les eleccions sindicals i barallant-nos per coses que a la gent els costa d'entendre, que no pas tenint una posició més comuna.

Jo crec que no hem dit coses tan diferents. Crec que és un camí que farem. No sé quant de temps trigarem ni si el punt final és la integració i el canvi de nom i un mateix local o més quotes d'unitat. A mi el que m'interessa és aprofundir i corregir els defectes que crec que no beneficien ni el moviment obrer ni les dues organitzacions globalment. Potser podem pensar que ens beneficia a curt termini, potser en una empresa ens pot beneficiar o pot alimentar l'ego als que dirigim, però tot això, en sindicalisme, són victòries absurdes. El que ens ha d'unir és la defensa d'un sindicalisme útil que serveixi per solucionar els problemes dels treballadors. I la resposta de CCOO és positiva.

Ja hem avançat en alguna cosa, i no pas petita. Fa uns mesos vam obrir una pàgina web on treballadors d'empreses en què han aplicat la reforma laboral i no hi ha representació sindical poden explicar-nos el seu cas. CCOO i la UGT hem acordat que l'atendrem de manera conjunta i, si s'hi fan eleccions per crear un comitè d'empresa, en comptes de barallar-nos per veure qui s'emporta la candidatura, la farem conjunta, portarà les sigles dels dos. Aquest pas és molt important. Al carrer, la gent em confon. Ah, sí, el de CCOO, diuen. Per què? És raonable. No tenim unes diferències programàtiques brutals. Les direccions dels sindicats no hem de posar pegues al procés i on arribarem, ja ho veurem.

Crec que va ser històrica. Ja hi ha una conseqüència molt positiva i és que en aquests moments ningú no pot discutir el principi del dret a l'autodeterminació dels pobles. Autodeterminació, que vol dir dret a autodeterminar-se o no. Fa uns anys era impensable.

Més enllà de la convocatòria d'eleccions, per ara ningú pot dir que no al fet que Catalunya pugui decidir el seu futur. Em sembla bé que el Parlament decideixi quan cal fer la consulta.

Hi ha una part que a mi em preocupa. Durant els últims trenta anys, la fortalesa de la societat catalana ha estat la seva unitat interna. I em fa l'efecte que algunes organitzacions, com ara la UGT, tenim la gran responsabilitat de mantenir-la perquè aquesta unitat interna és la gran força per poder negociar. I en aquests processos sempre hi ha riscos de trencadissa. I si n'hi ha, les coses seran complexes.

Sí, però una cosa és decidir un govern per quatre anys, i una altra, una vida futura. En aquest sentit, sempre he pensat que els processos d'autodeterminació requereixen majories molt àmplies. Potser perquè conec molt els escocesos. Tinc una relació molt estreta amb la confederació escocesa i sempre he admirat molt la seva posició.

Amb una direcció clarament independentista, sempre han treballat més per no fracturar la societat escocesa, per mantenir drets, que per posar-se com a fita immediata la celebració d'un referèndum. No han estat els abanderats. Han estat conscients que hem de caminar tots junts. I nosaltres això ho farem, ho sento, potser això no agradarà ningú, però a mi que ningú no em busqui per dividir. Jo vull que aquest país mantingui la unitat per sobre de tot. I que els passos que fem siguin ferms però acompanyats per la immensa majoria de la societat.

N'has d'estar molt segur. Si decideixes fer el pas del referèndum, la societat òbviament es posiciona. Espanya és un país amb una molt poca tradició de l'acord i l'entesa a l'hora de les separacions, i això també ens diferencia molt de la Gran Bretanya. Després de fer un referèndum, si surt que no, com refarem ponts? Per això en aquests moments em fa l'efecte que hi ha un camí a fer. I ho sento, perquè hi ha gent que legítimament diu o caixa o faixa.

El balanç és molt negatiu des de tots els punts de vista. Hi ha més ERO, un 60% més d'acomiadaments que fa un any, i és evident que les empreses han aprofitat per fer net. Però és que, a més a més, d'aquí a un temps veurem com s'han anat canviant treballadors fixos amb salaris deu per temporals amb salari sis. Serà la segona fase.

Tenim menys ingressos de l'administració i, a més, no hi havia marge perquè no teníem treballadors temporals. Si no fèiem l'ERO deixàvem de pagar les nòmines. El nostre procés ha estat d'una transparència plena i absoluta. Si les empreses presenten ERO als seus comitès de la mateixa manera que nosaltres amb el nostre, els aprovaríem.

A l'abril tindrem el proper congrés i abans prendrem la decisió, segurament a primers d'any. Encara no ho he decidit, en poc temps passen moltes coses i no cal prendre decisions abans d'hora. Dependrà de si el meu equip pensa que puc aportar coses i que jo no em vegi com una rèmora.

No, entre altres coses perquè quan estàs tant de temps en un càrrec com aquest trepitges molts ulls de poll. Encara recordo el congrés confederal del 1994, quan vaig dir que nosaltres érem com érem, que si ens volien, bé, i que si no ja s'ho farien. Ara no sembla res, però llavors... A Madrid va ser interpretat com una cosa terrible. Si tingués un desig enorme de poder hauria estat un error, però he fet el que creia que havia de fer. N'estic satisfet, però sé que són portes que es van tancant.