“Espanya no és només un estat ineficient sinó també poc comprensiu”

Mentre no es toqui el llindar de la dignitat laboral i de les estructures del benestar, aquest és un esforç que hem de fer permanentment. La integració a Europa ha comportat uns increments de costos que han repercutit en la competitivitat de les nostres empreses. Com que no tenim mecanismes de política monetària, se'ns exigeix que situem els costos de producció del nostre país al nivell global. Ara bé, és clar que no podem ser competitius només perquè tinguem costos baixos, sinó també perquè disposem de bones infraestructures, un capital humà format i una estabilitat institucional que generi confiança.

En els últims 20 o 30 anys, hi ha hagut un nivell excessiu d'intervencionisme, però l'obertura dels mercats ens fa anar cap a un model de compromís i responsabilitat social. Entre tots hem de garantir un marc de relacions laborals propi de Catalunya, que els agents socials i econòmics siguin els que marquin la tendència i que l'administració faciliti la resolució de conflictes quan calgui.

Aviat ho debatrem amb sindicats i patronals, però alguns dels efectes de la reforma han estat insuficients i fins i tot n'hi ha hagut de negatius. Per exemple, relegar el paper de l'administració en els ERO dóna flexibilitat a les empreses i agilitat als processos, però no permet garantir que, en casos de conflicte, hi hagi una possibilitat de mediació. I la presència de l'administració pot tenir efectes balsàmics, perquè a més d'aconseguir un bon acord, pot ajudar a buscar alternatives o possibilitats de reindustrialització. La reforma laboral ha anat un punt massa enllà eliminant els intervencionismes.

Crec que no està sent gaire útil per a la petita i mitjana empresa, i això també s'hauria de revisar.

De moment ho estem fent en l'àmbit de país. Quan tinguem una posició més o menys consensuada i equilibrada amb els agents socials, veurem quines possibilitats tenim. Espero que el govern espanyol sigui receptiu, però sabem que, com que el clima està tan emboirat, si només ho demanem des de Catalunya potser no aconseguirem resultats prou positius. Però si trobem el consens amb altres comunitats, estic convençut que Madrid acceptarà el diàleg.

Fins i tot els governs més forts, d'asos a la màniga, no en tenen gaires. Poca pressió es pot fer. Per tant, respecto la declaració del Parlament, però més aviat m'inclino per mecanismes de persuasió, complicitat, concertació i diàleg. Les multinacionals acaben prenent les seves decisions no només tenint en compte els costos laborals, sinó també aspectes estratègics. Ho hem vist en casos com el de Power Controls. La factoria era una de les més productives, però pels canvis del mercat i per no haver actualitzat determinades línies de producció, General Electric ha decidit concentrar la producció a Polònia.

Som la primera regió de l'Europa continental en captació d'inversions, i també una gran potència turística. És evident que un dels llasts que tenen avui les empreses és l'accés al crèdit, però també voldrien més capacitat d'inversió pública. Lamentablement, la falta de recursos públics i el poder polític feble de Catalunya no estan ajudant en la recuperació econòmica. Només estem fent la meitat dels deures perquè no tenim els instruments per fer l'altra meitat.

Un ànim divers, com el país mateix. És evident que preferirien més estabilitat institucional i que no hi hagués tensió política, però la majoria entenen que això no respon a un debat passional o emocional, del romanticisme catalanista del XIX, sinó a una necessitat molt objectiva del segle XXI: o tenim instruments per donar suport a les nostres empreses o continuarem sent una societat subsidiària i dependent. Els empresaris observen que el País Basc té un 10% menys d'atur perquè allà poden aplicar polítiques fiscals i tenen capacitat de suport financer a les empreses.

Des del punt de vista objectiu, no hi ha indicadors que mostrin una frenada, ni tampoc del contrari. A les empreses els amoïna l'estabilitat institucional, però continuen pensant que Catalunya, dins o no d'Espanya, seguirà a Europa i això els permet tenir una confiança i unes garanties. On hi ha més dubtes és en les ineficiències de l'Estat en la gestió de les infraestructures, la burocràcia excessiva o la mala política energètica, que ens ha portat la tarifa elèctrica més cara de tot Europa.

Els empresaris, i molt especialment a Catalunya, són persones que avaluen i analitzen permanentment els riscos de les seves inversions. I en un moment de relació dual, en què s'han d'adreçar i entendre's amb dos governs, saben que prendre posició en contra d'una de les administracions genera dificultats afegides al seu projecte. A més, són encara més prudents perquè veuen que a Catalunya hi ha una cultura de respecte i de qualitat democràtica, que a Espanya no es practica amb tanta finezza i tanta moderació. Els empresaris, abans de fer cap declaració d'intencions, miren els seus comptes de resultats, i si fan aquesta anàlisi estricta i gens romàntica, estic convençut que tots es declararien independentistes. Si avaluessin els efectes de l'Estat espanyol en les polítiques fiscal o energètica, d'inversió pública, de model comercial, de gestió d'infraestructures, etc., arribarien a la conclusió que aquest Estat és ineficient per als seus negocis.

Les retallades continuen a tot Europa. El que passa és que altres països les combinen amb polítiques de creixement, cosa que nosaltres no podem fer per falta de recursos. En el cas concret de l'administració, a més, aquí hi ha una situació contradictòria i és que el 2003 teníem 140.000 funcionaris i set anys després, el 2010, n'hi havia 225.000. Es podria dir, doncs, que l'expansió del sector públic es va basar en un creixement que s'ha demostrat que estava per sobre de les nostres possibilitats.

Comparteixo el propòsit del conseller Mena i del president Mas. No era un objectiu quantificable, sinó que obtenir nivells d'atur que ens homologuessin a Europa era un horitzó desitjable. Ara, a curt termini, volem aconseguir una estabilitat en el mercat de treball que permeti que no continuem destruint ocupació.

La destrucció continuarà, però estem començant a veure una desacceleració en relació amb els exercicis 2008-2009, que han estat els més intensos. El 2013 veurem un canvi de tendència. El febrer va ser el mes menys dolent dels últims sis anys. Tot i no ser una bona xifra, comparar una destrucció de 3.300 llocs de treball amb mesos en què s'han arribat a perdre 24.000 llocs de treball, sí que assenyala un canvi de velocitat.

Hi ha sectors i moviments de risc, però la indústria i els serveis van millor i podrien compensar la destrucció d'aquests sectors i també la de determinades pimes que tenen molts problemes d'accés al crèdit. Si tot això genera una certa estabilitat podem pensar que el segon semestre del 2013 es podrien veure algunes perspectives d'estabilitat. Tot i que cal recordar que a Espanya, i a Catalunya a dins de l'Estat, acumulem dos anys de retard en les reformes i que això encara ens pot passar factura.

Dimarts, amb la incorporació del PSC al front que reclama la consulta, vam viure un punt d'inflexió molt important. És clau per a la història de Catalunya aconseguir una majoria important al Parlament que aposta per la radicalitat democràtica i perquè puguem decidir el nostre futur, independentment de quina sigui la posició final de cadascú. Estem construint el procés i el mètode. I, com més ampli sigui el consens, més solvència tindrà la decisió final. El PSC, i jo li ho vull agrair, va fer una bona aproximació a un punt de trobada central que ha de garantir l'exercici democràtic. Tant de bo aquesta aproximació al procés del dret a decidir també s'hagués produït en un gran pacte per lluitar contra la crisi.

És evident. Les forces de l'Estat espanyol, no tant Espanya com a societat, sinó des del punt de vista polític, mediàtic i financer, veuen amb molta inquietud i amb por aquest procés. I quan els debats s'afronten amb por, les reaccions poden ser incontrolables. I això és el que està passant. L'Estat faria bé de reconduir la seva posició en un debat que és profundament democràtic, i que posa en evidència que fa, no trenta anys, sinó tres-cents que intentem buscar equilibris i que, davant la convicció compartida per molta gent que Espanya no és només un estat ineficient, sinó també poc comprensiu amb la diversitat, cal posar damunt la taula un debat que Europa ha d'entendre que està més viu que mai.

Sí, continuo creient que a mi ningú del meu partit m'ha espiat. Ho he de creure per la meva tranquil·litat personal i per la trajectòria de 36 anys dins del meu partit. I perquè estic convençut que ningú de Convergència ha utilitzat aquest tipus de mecanismes.

Jo segueixo dient que no. En situació de normalitat dels últims trenta-cinc anys, perquè l'acord entre Convergència i Unió data del 78, les tensions entre les dues parts tenien una determinada intensitat. I en situacions de transició i canvi radical com les que el país afronta ara mateix, en tenen una altra de molt més forta. La gran virtut de CiU ha estat oferir, amb diferents sensibilitats, una fortalesa política a una bona part del país, un punt de trobada ampli, en el qual, les tensions, per matisos, velocitats o estratègies, han aflorat cíclicament. Ara, la situació política és excepcional, i coincideix amb un nou disseny d'equilibris de lideratges a la federació. Durant molts anys en vam tenir un d'unipersonal, el de Jordi Pujol, i ara el lideratge és compartit entre Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. El procés democràtic, la consulta i el procés del dret a decidir i de construcció d'un nou estatus per a Catalunya, CiU els continuarà compartint, ara amb Mas i Duran Lleida, i amb els seus respectius successors en les pròximes dècades. Amb alguna tensió, però integrant una força política única. Diria més: si CiU es trenca, no hi haurà la força política necessària per construir un nou país i caldrà esperar unes quantes generacions per tornar-ho a intentar.