La urgent regeneració de les institucions empresarials

La diagnosi és clara. Tant, que ningú pot amagar-la. La situació de l'economia catalana és greu. Molt greu. Els trenta-cinc anys que hem estat solidaris amb l'Estat espanyol ens han desgastat tant econòmicament com moralment. Estem en un clot i ens costarà recuperar-nos si no enfilem el camí costerut, però possible, de l'assoliment de l'estat propi.

Han estat tres dècades i mitja de planificat descalçament dels fonaments productius de l'economia catalana, que han acabat amb el tancament de milers d'indústries, la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball, i una minva significativa de la nostra capacitat d'inversió en recerca i desenvolupament, que es clou amb l'emigració a l'estranger d'una part més que significativa dels nostres joves talents per la falta d'oportunitats a Catalunya.

L'objectiu del govern espanyol ha estat residualitzar Catalunya, fent que perdés les qualitats que durant dècades la van convertir en el motor econòmic de l'Estat. La concentració de poder econòmic a Madrid, on s'han abocat milers de milions d'euros en infraestructures mentre a Catalunya en rebíem les escorrialles, és la culminació del procés.

L'estratègia espanyola ha estat la de mantenir obert un conflicte permanent fins a aconseguir, per cansament, la submissió definitiva dels catalans. Hem estat anys i anys distrets negociant amb Madrid competències retallades o envaïdes, mentre els diners marxaven del nostre país i s'anava aprimant l'estructura econòmica catalana. Negociacions que, a la fi, és palès que no han servit de res, perquè l'espoli s'ha mantingut fins a uns extrems que només responen a una lògica: la del nostre empobriment.

La maquinària de l'Estat ha treballat intel·ligentment també a dins de Catalunya per aconseguir crear un aparent consens que evités qualsevol contestació empresarial. L'oligarquia econòmica espanyola s'ha anat apropiant de les institucions econòmiques catalanes, que havien d'estar controlades per persones afins. Dit d'altra manera, homes de palla al servei dels interessos espanyols.

Així com durant el franquisme el règim proveïa els personatges que havien de dirigir estaments públics i privats, en democràcia el poder econòmic espanyol ha promogut persones meselles als interessos de la capital i les ha situat en les institucions catalanes empresarials més representatives. S'ha generat una classe endogàmica que només es representa a si mateixa i que es distribueix en entitats clau pel país. Així és com trobem els mateixos noms una i altra vegada a la Cambra de Comerç de Barcelona, a Foment del Treball o al Cercle d'Economia.

No són institucions qualssevol. El poder polític català i espanyol les legitima com a interlocutores i això els atorga una capacitat d'influència notòria. Ells són, als ulls de l'opinió pública, l'economia catalana. Quan ells parlen, parlen els empresaris del país. I ves per on, el seu discurs, homogeni, continua defensant la tesi de l'entesa amb Espanya, amagant els problemes reals de Catalunya i alertant que qualsevol altra fórmula d'estructuració territorial ens aboca a l'abisme més obscur.

En realitat, però, ells no són l'empresariat català. En molts casos ni són empresaris, sinó directius d'empreses amb seu a Madrid o expolítics reconvertits a dirigents empresarials. Representen l'1% del teixit productiu. Les grans empreses que viuen del BOE no són el model empresarial català. El model empresarial català és el de les petites i mitjanes empreses i també el de les grans que afegeixen valor en mercats competitius (Mango, Grífols i tantes altres). Ara bé, el seu pes en aquestes grans institucions és ínfim. Aquests ens dominats des de fa dècades per protopolítics s'han de regenerar, perquè són un fre al procés d'assoliment de l'estat propi. La població ha parlat al carrer i a les urnes. És hora que els empresaris fem el mateix. Ha arribat el moment que la petita i mitjana empresa exigeixi ocupar el lloc que li pertoca. No ens podem resignar a representar un paper secundari a la història.

Només amb un estat propi Catalunya podrà recuperar el dinamisme econòmic que l'ha caracteritzat durant segles. L'entesa amb Madrid ens aboca a la desaparició. S'han acabat els discursos apocalíptics. Ha arribat el moment d'explicar que el camí de la llibertat també és el de la prosperitat econòmica. No tenim cap abisme al davant. Tenim un camí per recórrer i ens hem de posar a caminar. Comencem per regenerar les velles institucions i posem-les al servei del país.