Un model industrial de futur a Catalunya

Afirmar que Catalunya té una llarga tradició industrial és una obvietat que sovint, però, val la pena de recordar. Aquesta tradició inclou períodes de forta expansió i d'altres de profundes crisis que, al llarg del temps, han anat configurant el seu model industrial. En qualsevol cas, una societat que va ésser capaç de realitzar la revolució industrial al mateix temps que les zones pioneres d'Europa no tenint, d'entrada, cap dels elements que possibilitaven aquest procés, com potents fonts d'energia o de matèries primeres, o que, després d'un dur procés d'ajust, va adaptar–se amb èxit al nou marc que va representar l'entrada al Mercat Comú, té motius per pensar que també se superaran els reptes actuals del sector. Tot i les dificultats d'establir amb exactitud què engloba avui el sector industrial, les dades disponibles situarien el seu pes en el PIB català al voltant del 18%. Aquesta dada l'any 1980 era del 37,5%. Aquesta disminució no és específica de Catalunya, ja que tots els països industrialitzats presenten percentatges similars: Alemanya, 24%; Japó, 21%; Itàlia, 19%, i França, del 16%. En les societats avançades econòmicament cal relacionar, però, aquestes dades amb allò que es coneix com a “nova indústria”, és a dir, aquell conjunt d'activitats l'existència de les quals depèn del sector industrial i manufacturer. Amb el temps s'ha ampliat també el concepte a d'altres àmbits, com la indústria de l'oci, la indústria informàtica... En qualsevol cas, Catalunya manté percentatges que la inclouen en el conjunt de països industrialitzats i aquest fet és summament important perquè les economies i les societats vertebrades pel sector industrial demostren més solidesa i potencialitats que les que ho fan a partir d'activitats més especulatives. Si Catalunya es vol mantenir en un futur en aquest grup ha de tenir clar quins són els seus punts forts i quines les limitacions que hauria de superar.

Com a actiu important hi trobem sens dubte la seva diversificació, de manera que la seva estructura productiva no està dominada per un o dos sectors hegemònics, com passa en d'altres zones europees, sinó que està repartida en diversos subsectors: productes alimentaris (15%), químic (13%), energia (11%), vehicles de motor (10%), productes metàl·lics (6%), farmacèutic (6%)... Contràriament, com a element negatiu, l'estructura empresarial presenta una excessiva atomització, amb una alta presència de microempreses. En mercats globals, la reduïda dimensió empresarial constitueix una forta limitació perquè dificulta l'obtenció de finançament, la inversió en recerca i innovació i, en darrera instància, la imprescindible internacionalització de l'economia. Caldria avançar decididament en la superació d'aquest fet perquè potenciaria enormement l'obertura de l'economia catalana, ja que en aquests moments i malgrat la inadequada dimensió de l'empresa catalana en termes comparatius amb d'altres economies desenvolupades, l'obertura exterior denota un dinamisme i una capacitat realment estimulants i esperançadors. Un teixit de 43.000 empreses amb activitat exportadora, de les quals 13.000 amb regularitat i percentatges significatius de les seves vendes, amb forta presència, per tant, de pimes, ens reflecteix clarament la potencialitat del sector. El sector exterior català representa aproximadament el 27% de tot l'Estat i en poc temps els mercats exteriors, exclòs l'espanyol, s'han convertit en el principal destinatari de la producció catalana. Una altra característica que es relaciona amb l'eficiència i productivitat de la indústria és l'estructuració de moltes activitats en clústers. Hi ha identificats per tot el territori català uns 22 clústers, que engloben unes 2.000 empreses i superarien el 22% del PIB català, no tots ells de tota manera específicament industrials. Potenciar aquest model de llarga tradició a Catalunya, per exemple amb l'impuls a Centres de Recerca i Innovació específics de cada subsector, és una línia clara d'actuació per incrementar la competitivitat de l'economia catalana.

Finalment, caldria dedicar esforços a crear i divulgar marca. Com més oberts són els mercats i més globalitzada l'economia, més important és la creació de corrents d'opinió que identifiquin els productes amb valors, dels quals l'excel·lència és clarament el més desitjat. Els productes catalans no poden mantenir-se al marge d'aquesta tendència, avui dia un dels principals factors de competitivitat. La combinació de la rigorositat nòrdica i la creativitat mediterrània hauria de servir de base per aquest projecte, que té encara molt camí per recórrer.