Dura però ‘sexy'

Hi ha una frase feta que diu que “Berlín és pobre, però sexy”. La frase és del seu alcalde governador, el socialdemòcrata Klaus Wowereit. Expressa l'atractiu creixent de la capital alemanya per al visitant estranger, malgrat que no és ni una ciutat bonica ni còmoda, a l'estil italià o francès, no té gran indústria ni ofereix llocs de feina ben pagats i està permanentment en números vermells. D'Alemanya no es pot dir el mateix, perquè si alguna cosa té és indústria –concentrada no a la capital, sinó al sud i a l'oest–. Això, de moment, continua assegurant-li la prosperitat que falta a la resta de la zona euro. Però és cert que ha perdut embranzida i que fins i tot li ha anat d'un pèl poder esquivar la recessió.

Les últimes xifres de l'oficina federal d'estadística (Destatis) situaven el creixement del PIB del primer trimestre en un mínim 0,1%, després de l'encongiment del 0,6% dels darrers tres mesos del 2012.

Alemanya no pot estirar la resta de la zona euro com fins ara feia, perquè la recessió reincident dels seus socis afecta les seves exportacions, el motor econòmic tradicional del país. Viu perillosament, a les portes de la recessió veïna. Però ni els escarafalls generalitzats contra la línia d'austeritat que representa Angela Merkel ni els indicadors adversos han minvat el poder d'atracció cap als seus models.

Alemanya no exporta ja només rentadores, cotxes o vehicles industrials, sinó també models laborals, com ara l'anomenat sistema dual de formació professional. La ministra del Treball de Merkel, Ursula von der Leyen, signarà aquest dimarts amb la de Mariano Rajoy, Fátima Báñez, un acord per exportar aquest sistema. Es tracta d'afavorir que les empreses ofereixin llocs d'aprenentatge subvencionats als joves, de manera que la formació professional combini l'escola amb la pràctica. El sistema fa anys que s'aplica a Alemanya amb èxit, i és la clau del baix nivell d'atur juvenil alemany. No queda clar d'on sortiran els diners per subvencionar l'exportació d'aquest model a un país sobreendeutat com l'Estat espanyol –es parla de fons europeus, sense especificar–. I no traurà de penes els aturats més ben qualificats ni amb estudis universitaris, que són els qui més pateixen la situació a l'Estat espanyol. Però reflecteix l'afany per copiar allò que funciona a Alemanya.

La lletra menuda del seu mercat laboral reflecteix una realitat menys brillant que l'índex d'atur juvenil –per sota del 8%, el més baix de la zona euro– que mata d'enveja socis com ara l'Estat espanyol i Grècia, per damunt del 50%. Més de vuit milions d'alemanys treballen en precari, amb sous mínims o en règim de minijobs.I un milió de treballadors a jornada completa necessiten subsidis addicionals, perquè amb el que guanyen no arriben als mínims considerats suficients per viure, 850 euros. Són xifres que contrasten amb la imatge de solidesa econòmica de l'Alemanya de Merkel i que remeten a l'austeritat que la cancellera predica per als socis, però que des de fa anys formen part de la realitat del ciutadà de la locomotora europea.