Puntal de l'economia
Sèrie ·
El Punt Avui examinarà cada setmana al llarg de l'estiu, a través de casos reeixits, la internacionalització de l'empresa catalana
Catalunya ha passat en els últims 40 anys del tèxtil a una àmplia activitat en nombroses àrees
No hi ha cap sector dominant, però sobresurten els de la química fina, l'automòbil i l'alimentari
La majorpart de les empreses que van bé són les que exporten o que produeixen fora de l'Estat espanyol
La indústria és i serà un dels puntals de l'economia catalana. Tots aquells que la donaven per morta o decadent, que s'ho treguin del cap. Una altra cosa és que la crisi econòmica hagi afectat seriosament alguns sectors i que les activitats industrials s'hagin reduït estadísticament per l'externalització de molts serveis. Quina empresa industrial té un departament de transports o de neteja? Abans, les grans i mitjanes empreses en tenien, ara no. També ha perdut molt de personal, un fet negatiu, però gràcies a això s'han fet competitives en un mercat que no perdona. Hi ha poca consciència que l'activitat econòmica ha sofert a Catalunya una transformació que gairebé es podria qualificar de miracle. Per una banda, ha deixat de ser monoindustrial. Fins als anys seixanta del segle passat, la indústria tèxtil era la protagonista i el sector majoritari. Les filatures i les fàbriques de teixits de cotó i de llana pràcticament han desaparegut. D'altra banda, l'entrada al que era el mercat comú (1986) va forçar la liquidació d'una bona part de les empreses d'altres sectors que no estaven preparades per a la competència dels productes estrangers. Van ser dues clatellades immenses de les quals Catalunya s'ha recuperat. L'esperit emprenedor i la cultura industrial han fet meravelles. Dos han estat els trets característics de la represa: la diversificació i la internacionalització.
La diversificació, per començar. Catalunya ha passat de ser un país monoindustrial, en el qual el sector tèxtil era predominant, a un país pluriindustrial, en el qual cap tot. Sense recursos naturals, la tradició catalana ha estat la importació de primeres matèries i la seva transformació en productes destinats al consum o semiacabats. Abans compràvem cotó i llana i filàvem i teixíem. Ara també comprem als mercats exteriors, però són productes de tota mena. La tecnologia la importem o la fem nosaltres. En l'actualitat, no hi ha cap sector industrial dominant, tot i que alguns destaquen sobre els altres, com el sector de la química fina, el de l'automòbil i sistemes de transport i l'alimentari, però al seu costat han sorgit empreses noves o se n'han desenvolupat algunes de velles, que fan unes peces, unes màquines i uns productes intermedis –entre la matèria primera i el consum– que pertanyen a tots els sectors possibles.
Vendre per tot el món
La internacionalització de les empreses catalanes és un fenomen que té pocs anys, en termes econòmics. En fa tan sols 45, una empresa de perfums que volia establir una delegació als Estats Units i va demanar a l'Estat els dòlars necessaris per obrir una oficina a Nova York va ser acusada –informalment, però acusada– d'evasió de capital, ja que no es concebia que una empresa d'aquí tingués la capacitat de vendre al primer mercat mundial. La petita i mitjana empresa catalana ha fet seva l'obertura de fronteres i treballa còmodament en un mercat global. És difícil que en qualsevol avió regular entre grans ciutats del sud-est asiàtic o de la costa del Pacífic dels Estats Units –per posar alguns exemples– no hi trobis un parell de catalans que van a comprar o vendre. Són empreses força desconegudes pel públic, ja que la majoria no fabriquen productes de consum, però són competitives. De fet, la major part de les empreses industrials catalanes que van bé són aquelles que exporten o són multinacionals de butxaca, que tenen centres de producció fora de l'Estat espanyol.
A les dues clatellades explicades abans –desaparició del sector tèxtil tradicional i de les empreses no competitives–, se n'hi ha afegit una altra, que ha coincidit amb la crisi econòmica que va començar el 2008. Algunes de les multinacionals que havien arribat als anys seixanta i setanta del segle XX han tancat les fàbriques o han reduït la producció a casa nostra. Catalunya ja no és un país amb mà d'obra qualificada però amb salaris baixos, i quan el cost del treball representa un percentatge alt dintre del cost total del producte, aquelles multinacionals busquen mercats amb sous més baixos.
La indústria neix sovint de professionals que es transformen: els forners fan pa o pastissos industrials; els metges, productes farmacèutics; els mecànics, maquinària, etc. Si pensem en el futur hem de tenir esperança en l'esperit emprenedor dels catalans, que forma part de la nostra cultura.