Punt i final als rescats públics

Escurant el darrer ple d'aquesta legislatura, els eurodiputats van demostrar ahir per què és important votar el 25-M. El Parlament Europeu va completar per fi la construcció de la unió bancaria, una de les reformes més ambicioses des de la creació de l'euro, que reforçarà la supervisió de les entitats financeres i garantirà que els futurs rescats no els torna a pagar el contribuent. Després de dos anys de negociacions (tot un rècord de rapidesa, en el laberint euròcrata!) i dels esforços d'Alemanya per diluir al màxim l'acord, l'Eurocambra li va donar ahir el seu vistiplau definitiu.

Els eurodiputats van ratificar per majoria aclaparadora (570 vots a favor, 88 en contra i 13 abstencions) el mecanisme únic que permetrà liquidar bancs en fallida, amb un fons comú de 55.000 milions d'euros per pagar les seves reestructuracions i tapar els forats que deixin. També van donar llum verda (amb 584 vots a favor, 80 en contra i 10 abstencions) a la directiva que obligarà els accionistes i creditors a assumir pèrdues en futurs rescats. I van aprovar també, per unanimitat, sense cap esmena, la norma que garanteix arreu de la UE els dipòsits bancaris de fins a 100.000 euros.

A partir del 4 de novembre, el BCE es convertirà en una mena de gran germà bancari que vigilarà les entitats financeres de la UE. El nou supervisor controlarà entre 150 i 200 dels 6.000 bancs de la UE: els que tinguin més de 30.000 milions en actius o el 20% del PIB estatal i operin en almenys tres països (a la pràctica suposa buidar de competències el Banc d'Espanya, ja que Frankfurt supervisarà una quinzena d'entitats, el 95% del sistema financer de l'Estat).

“D'ara en endavant, els contribuents no hauran de pagar sistemàticament la factura de les pèrdues dels bancs”, va proclamar ahir un president de l'Eurocambra en campanya electoral, Martin Schulz, cap de files dels socialistes europeus. Només el rescat de Bankia, per exemple, ha costat als contribuents de l'Estat 23.000 milions (o el que és el mateix: dos punts més de dèficit públic). “A Alemanya, entitats financeres més grans van ser tancades”, ara serà “molt difícil” que el BCE torni a autoritzar un rescat com el de Bankia, va celebrar també l'eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa. “La unió bancària posa fi a l'era dels rescats massius”, “completa la unió econòmica i monetària” i “ajuda a recuperar la confiança en el sector bancari” europeu, va subratllar l'eurocomissari de Serveis Financers, Michel Barnier.

L'abaratiment dels interessos que paguen les pimes del sud de l'euro per finançar-se hauria de ser una de les conseqüències de la unió bancària. També ha de servir per garantir que si un banc fa default els seus clients puguin recuperar tots els estalvis en un termini màxim de només set dies (fins ara eren vint).

I en només cinc dies, se'ls ha de facilitar l'efectiu necessari per cobrir les seves necessitats bàsiques del dia a dia.

Finalment, el mecanisme únic de resolució estarà disponible en vuit anys i no deu. Aquest fons comú de 55.000 milions d'euros, que haurà de pagar la banca, servirà per evitar que els forats que deixin les fallides bancàries s'hagin de tornar a tapar amb diners públics. Els 28 i l'Eurocambra, a més, han pactat accelerar la mutualització d'aquesta fons. El 40% del fons ja serà compartit des del primer any, el 60% el segon i gairebé el 70% el tercer. Això vol dir que, el 2018, set de cada deu euros que posin els bancs alemanys podran servir també per reestructurar o liquidar, posem per cas, els espanyols. A la banca espanyola li toca aportar entre el 10% i el 15% del coixí, és a dir, entre 5.500 i 8.250 milions.

La pressió de Merkel ha aconseguit avançar al 2016, en comptes del 2018, l'entrada en vigor de la nova directiva que obliga accionistes i creditors, i fins i tot en alguns casos als grans dipositants amb comptes de més de 100.000 euros, a assumir pèrdues, per limitar al màxim l'ús de diners públics. En cas de rescat, perdran com a mínim l'equivalent al 8% dels passius del banc.