Els gironins prefereixen la UE

La majoria dels gironins que viuen a l'estranger ho fan en algun país de la Unió Europea. En data 1 de gener del 2014, un total de 8.973 dels 17.097 gironins que viuen fora de l'Estat espanyol estaven en algun dels 27 països membres de la UE. Una xifra que representa el 52,48%; el percentatge més alt dels darrers cinc anys. Fora de la UE, els gironins tenen tirada cap a l'Amèrica del Sud –22,27%– i especialment l'Argentina, i altres països europeus fora de la UE, com ara Suïssa i Andorra, segons dades de l'Idescat, que disposa del cens d'aquells que s'inscriuen en els consolats dels països on arriben.

En el cas de la UE, és l'Estat francès on, tradicionalment, han emigrat la majoria dels gironins –especialment els provinents de l'Alt Empordà– i la tònica continua encara ara, però tot i així, el darrer any, el percentatge de gironins que han marxat a França ha disminuït i ha augmentat el dels que ho han fet cap a Alemanya. També s'ha detectat un nombre més alt de gironins que han anat cap al Regne Unit, Bèlgica, els Països Baixos i Itàlia.

Enginyers, infermeres, professionals liberals com ara periodistes i advocats, el sector de la tecnologia de la informació i comunicació i el sector de l'hostaleria. Aquest és el perfil general dels catalans que marxen a treballar a Europa.

“Fa 21 mesos que sóc a Le Creusot (Borgonya)”, comença explicant Joan Massich, un enginyer de la Bisbal que va anar a parar a aquesta ciutat a través d'un programa interuniversitari per fer-hi un doctorat i on, de moment, ha decidit quedar-se després de trobar-hi feina. Té 30 anys i ha fet un doctorat en imatge mèdica. Sobre si tornaria a Catalunya, ho veu, ara per ara, “impossible”. “Ens n'han fet fora. No s'hi pot tenir el nivell de vida al qual aspiro, i no em refereixo només al sou”, afegeix, i esmenta el cost de l'habitatge i dels serveis, i els sous mileuristes. I afirma que l'única alternativa és fer-se emprenedor “per ser escanyat pel sistema”.

Tampoc pensa en el fet de tornar a Catalunya Marc Casanovas, que va marxar gairebé fa deu anys cap als països escandinaus per estudiar. “La situació socioeconòmica del país el 2004 era totalment diferent a la d'avui dia. I no van ser pocs els que em van titllar de boig per marxar en aquell moment de bonança”, explica Casanovas, de Girona i que el 2004 va marxar a Noruega per continuar estudis en enginyeria de telecomunicacions. Allà va decidir decantar-se cap als estudis de tecnologia musical; un cop finalitzats els estudis, al cap de set anys d'haver arribat a Noruega, va marxar cap a Dinamarca amb 32 anys, amb la mateixa motivació que quan va marxar primer a Noruega: “Aprendre més, créixer com a persona i professional.” A Dinamarca, hi va trobar feina, i quan la crisi va esclatar a Catalunya ja feia temps que hi estava establert. No s'ha fet el plantejament de tornar, sobretot per la seva professió de productor de música clàssica. És autònom i “ara mateix el retorn és una opció totalment inviable”, i “encara més” si considera la seva professió, perquè Catalunya no li proporciona “la més mínima possibilitat” de continuar fent el que fa i perquè és “extremadament crític amb el model de societat” que hi ha a Catalunya, “basat en l'individualisme extrem i la promoció de la mediocritat”.

Un cas diferent és el de Josep Vilagran, d'Amer, a qui la multinacional catalana del sector de la perfumeria per a la qual treballava va oferir la possibilitat de canviar de seu i marxar a París. A Vilagran, llicenciat en economia, li venia de gust un canvi d'aires i se n'hi va anar i n'està satisfet. Ho considera una experiència molt positiva professionalment i personalment, i reconeix que hi ha “molt bon ambient amb els expatriats de l'empresa”, però enyora la família i els amics. Vilagran tornaria a Catalunya, on, opina, la qualitat de vida és millor, tot i que destaca que la jornada laboral a França, a causa de la llei de les 35 hores setmanals, fa que al final hi hagi més dies de vacances.

I dels que són fora i pensen tornar als que encara són a Catalunya i veuen la marxa com una opció molt propera. És el cas de Raquel Devesa, que té 22 anys, es graduarà el mes que ve en infermeria i, si les coses no canvien, passat l'estiu podria marxar cap a Anglaterra, on ja ha contactat amb agències que ofereixen “moltes oportunitats i facilitats” per treballar d'infermera al Regne Unit. Devesa és de Cornellà de Terri i té una visió molt pèssima de la seva professió a Catalunya. “Molta gent marxa perquè aquí no hi ha demanda”, explica, i afegeix que prèviament ja ha fet pràctiques d'infermeria a Suècia. “Estem molt ben preparats i a Anglaterra no podem aplicar totes les tècniques que sabem, però compensa.” Si les coses no canvien, Raquel Devesa s'afegirà l'any que ve a la llista dels 17.097 gironins que ja han marxat.