Com passar d'una xarxa amb 11 actors a una de 2
De deu caixes d'estalvis només en queda una reconvertida, ‘de facto' en un banc, Caixa Bank, i un Sabadell que es manté enfortit
L'antic esquema català ha desaparegut, ha irromput amb força el BBVA i s'obren dubtes sobre l'obra social i la competència
Fa sis anys a Catalunya hi tenien la seu i la gestió deu caixes d'estalvis i un banc, el Sabadell. Actualment, només La Caixa, reconvertida en fundació, actua a través de Caixa Bank, al costat de l'entitat vallesana. De les deu, a més, set han canviat de mans i han vist com la seva gestió fugia del Principat.
La Caixa, Caixa Catalunya, Penedès, Sabadell, Terrassa, Tarragona, Laietana, Girona, Manresa i Manlleu eren les entitats que operaven al territori, i que en un moment donat van fer una forta expansió fora de les fronteres que se'ls consideraven naturals. Però, si en el cas del Sabadell, que també va emprendre la seva aventura a l'exterior, això va ser una benedicció i l'ha convertit en el gegant que és ara, en el cas de pràcticament la totalitat de les entitats d'estalvis (llevat de La Caixa, que es manté com a puntal financer de Catalunya), va contribuir a la seva condemna a mort. Segons la majoria d'experts, el procés de desregulació europea, a més, va permetre que les caixes anessin imitant cada cop més el seu model de negoci al dels bancs sense que, en canvi, hi hagués la mateixa “professionalització” en la governança, i molt especialment en la gestió del risc. Aquesta circumstància els va passar factura, de bracet amb la crisi del totxo, mentre en altres territoris a més s'hi va sumar la forta politització dels òrgans de govern i els projectes faraònics que penjaven dels comptes de resultats de les entitats.
Primer van venir els anomenats SIP (sistemes institucionals de protecció); més tard, el ball de fusions i, finalment, la nacionalització de les entitats en fallida i l'absorció per part dels peixos més grossos del mercat.
Unnim, per exemple, va aplegar les caixes de Sabadell, Terrassa i Manlleu. La de Girona, que hi va negociar, en va quedar fora per discrepàncies polítiques, i tampoc es va entendre amb la nova Catalunya Caixa que formarien les caixes de Catalunya, Manresa i Tarragona. Laietana es va llançar als braços de Bankia i, d'aquesta manera, només la de Girona, que va ser absorbida per La Caixa, i Penedès, el negoci de la qual va ser adquirit pel Sabadell, van preservar la catalanitat.
Pros i contres
Alguns experts asseguren que el que convé és tenir entitats sanejades i que en altres països, com ara Anglaterra, Holanda i Dinamarca, les caixes d'estalvis ja fa anys que es van convertir en societats anònimes. D'altres creuen que a Catalunya han pagat justos per pecadors, i que els errors que es van produir en altres indrets s'han punit aquí amb escreix. L'historiador econòmic Francesc Cabana ha reiterat que l'esquema previ a la crisi, amb una caixa gran, una de mitjana i vuit de petites repartides intel·ligentment pel territori, era l'ideal i que les debilitats immobiliàries s'han volgut corregir amb unes estrictíssimes normes de solvència que, de passada, han aplicat el temut corró de la unitat de mercat.
L'únic consol és que amb la reconversió hem guanyat dos actors de pes: Caixa Bank i el Sabadell. Però en queda una advertència: a banda dels dubtes sobre les obres socials de les entitats desaparegudes, caldrà veure la pèrdua de competència que implica un excés de concentració.