La putada de Banca Catalana
La lletra petita de la desfeta de l'entitat inclou maniobres del poder espanyol
Altres grups financers espanyols van passar per situacions anàlogues sense ser fiscalitzats
Els fets de fa tres dècades encara ara desfermen la indignació entre els responsables de la institució
L'eina per ensorrar l'entitat va ser Mariano Rubio, governador del Banc d'Espanya
La paraula putada significa acció deslleial i aquest és el qualificatiu que dono a l'aplicada a Banca Catalana fa 32 anys. Hi penso cada dia i més d'una vegada. El 6 de juny del 1982 un butlletí confidencial de l'agència de notícies Europa Press informà que una entitat bancària catalana preparava la suspensió de pagaments. Aquell migdia, Televisión Española-Miramar –TV3 encara no existia– va dir que Banca Catalana no faria suspensió de pagaments. El pànic financer fou immediat, així com la retirada de dipòsits. Europa Press estava controlada per la dreta espanyola, però el seu responsable a Barcelona sempre s'ha negat a dir-me la font de la notícia. Aquesta era totalment falsa: Banca Catalana complia amb tots els coeficients de caixa del Banc d'Espanya i no havia rebut ni un duro d'aquest, a diferència de la gran banca espanyola, que havia vist com es canviaven els seus crèdits a la siderúrgia basca per crèdits avalats per l'Estat.
El pànic financer provocà una retirada de diners que ni Banca Catalana ni cap banc espanyol podien suportar. Mil milions de pessetes cada dia. La solució era demanar ajut al Banc d'Espanya. Aquest aportà diners per atendre les retirades però, per aquest fet, passà a controlar Banca Catalana, ja que si retirava els ajuts, aleshores sí que s'hauria imposat la suspensió de pagaments. Entre aquells que retiraren tots els diners del seu compte hi va haver una gran empresa –encara existent– a la qual jo havia salvat d'una suspensió de pagaments feia tres o quatre anys i una altra –de volum mitjà– a la qual jo mateix havia defensat a la nostra comissió de crèdits de Banca Catalana, quan estava en un moment de tresoreria molt delicat. No esperin mai agraïments! És una lliçó que vaig aprendre aleshores.
Vaig explicar tot el procés de Banca Catalana en un llibre de 300 pàgines. Els accionistes es trobaren amb el capital reduït a una pesseta per acció, en virtut d'unes valoracions de l'actiu del banc que van fer ells, molt per sota de la realitat. Es van aplicar a Banca Catalana aquells versos de Josep Carner en la seva traducció d'Alícia en Terra de Meravelles:
“Jo seré jurat i jutge
Vos sereu el pobre reu
Condemnat a mort sereu”
El cas del Banco Santander
Un paral·lelisme per fer entendre la discriminació. Si haguessin aplicat els mateixos criteris comptables al Banco Santander un any més tard, també haurien d'haver reduït el valor de les accions a una pesseta. Segons el Financial Times –en tinc l'article– aquell banc havia acumulat unes pèrdues equivalents als seus fons propis, com a resultat de les seves inversions a l'Amèrica Llatina. Emilio Botín, pare, va tenir por del que podria passar a Espanya després de la mort de Franco i va fer una forta inversió amb la compra de bancs a l'Amèrica Llatina, com Guatemala, Hondures i Mèxic, just un anys abans que tots aquells països fessin suspensió de pagaments i els bancs fossin valorats a zero. Però don Emilio Botín, pare, havia estat un dels dos presidents de la gran banca espanyola que havia anat a felicitar Felipe González quan va guanyar les eleccions legislatives. L'altre president, per cert, va ser Lluís Valls-Taberner, president del Banco Popular i amic meu.
L'instrument per ensorrar Banca Catalana va ser el qui seria governador del Banc d'Espanya, Mariano Rubio, que va morir al cap d'uns anys després de passar uns dies a la presó. El personal del banc va ser correcte. El director general del Banc d'Espanya, Àngel Madroñero, bon amic meu, em va saludar públicament, després de la querella que presentà el fiscal general de l'Estat contra Jordi Pujol i els consellers del banc, jo inclòs. Em va dir: “Francesc, estás en tu casa.” La seva potser, sí, però no la de Mariano Rubio, ni del govern socialista, presidit per Felipe González, que controlava el fiscal general.