Lluís Juste de Nin ha publicat el còmic El quart poder. Seria lògic pensar, doncs, que ens trobem davant un dibuixant de còmic. Sí i no. A Juste de Nin (Barcelona, 1945) se'l podria definir també com a dissenyador de moda i com a continuador de la nissaga dels Nin. Aquestes vies per definir la seva personalitat conflueixen tot d'una en l'obra que acaba de presentar.

Juste de Nin ha ocupat un càrrec de responsabilitat a l'empresa d'Armand Bassi, cosí de la seva mare, al qui ha dedicat el llibre. El vincle que lliga el seu treball de dissenyador amb el dibuixant és el llapis. «El camí del dibuix és el que em va portar a la moda», diu. El tercer element de la seva biografia i personalitat que influeix de manera marcada en la seva obra el trobem al seu arbre genealògic. Lluís Juste de Nin és descendent de l'històric líder del POUM Andreu Nin i de l'escriptora Anaïs Nin. El seu desig d'explicar la història de la seva família va portar-lo a dibuixar Els Nin. Memòries a llapis d'una família catalana. Explica que la idea de publicar aquest àlbum va reeixir per la insistència a fer-ho de Vázquez Montalbán a qui havia il·lustrat molts dels seus articles al diari comunista Mundo Obrero.

Aquest àlbum que va editar Planeta DeAgostini, en castellà, i Columna, en català, el va fer parar atenció que podia explicar la història del seu país amb els dibuixos. Així va néixer una primera trilogia d'àlbums titulada Cròniques a llapis (1931-1981). Cadascun dels àlbums prenia com a referència una obra de la literatura universal que l'hagués captivat. Així Montecristo 1941 és un Dumas adaptat a la realitat catalana; El Guepard 1979 manlleva l'estructura narrativa de la cèlebre obra de Lampedusa i Barcelona 1931. L'educació sentimental fa el mateix procés amb una obra de Flaubert.

El quart poder. La imparable ascensió de Bel Ami en la societat barcelonina de 1921 és el primer títol de la nova trilogia, que acaba de presentar. En aquest treball, Juste de Nin fa una adaptació lliure de la novel·la Bel Ami de Guy de Maupassant. En aquesta historieta, l'autor ha tingut la intenció de descriure un període que considera molt desconegut per a les noves generacions: la de la guerra del Marroc i la dictadura de Primo de Rivera. Tria per fer aquesta anàlisi i descripció el món de la premsa on plana com a transfons l'ambició del protagonista, que passa de ser gairebé un pària a creure's el rei del mambo. Una historia pastada al que sempre ha passat a molts periodistes de la vida real.

L'obra, amb un traç que no tracta de ser preciosista, sinó més aviat eficaç i rotund, l'ambienta en l'atmosfera que provoquen els contrasentits dels anys vint del segle XX. D'una banda, el dramatisme dels qui anaven a la guerra (els rics se'n podien deslliurar) i l'alegria fingida dels teatres i cabarets del Paral·lel de la Barcelona canalla de l'època. Amb els dos títols que vol dibuixar en els anys vinents, Juste de Nin acabarà una segona trilogia que, amb la primera, explicaran la història de cent anys de Catalunya: «L'únic país que el puc anomenar com el meu país.»