La sinopsi argumental d'Another Year, la pel·lícula nova de l'anglès Mike Leigh és, de fet, una descripció temàtica: «Primavera, estiu, tardor i hivern. La família i l'amistat. Amor i reconfort. Alegria i pena. Esperança i frustració. La fraternitat. La solitud. Un naixement. Una mort. El temps que passa...». El cas és que explorant aquests temes, que són els de sempre en relació amb l'experiència i les relacions humanes, Leigh construeix una pel·lícula a partir de la qual recupera la credibilitat i l'emoció amb què es capaç de representar la vida. Tots els temes hi són, però va destacant el de la solitud a través d'una dona a la cinquantena (esplèndida Lesley Manville) que té l'acolliment d'una família amiga, però que finalment sent que, de fet, no hi pertany i que està sola. Al final de la pel·lícula, que acaba a l'hivern, un primer pla del seu rostre reflecteix el desemparança del personatge mentre els altres comparteixen el suport d'una família. De fet, seguint l'estructura cíclica que ja anuncia, Another Year comença a la primavera, però amb una dona (Imelda Staunton, la «Vera Drake» de Mike Leiht) que, a la consulta d'una metgessa, explica que no pot dormir i que, després, parlant amb una psicòloga, reconeix que s'hi hagués de puntuar la seva felicitat, en una escala de l'1 al 10, ho faria amb un 1. Aquest personatge desapareix, però gravita a la resta d'un film que tampoc no renúncia a l'humor i que, sensible a la diversitat de l'experiència humana, també dóna joc a sentiments menys tristos.

El film de Mike Leigh és la primera que aporta una certa excel·lència a la competició del festival de Canes. Fora de concurs, Woody Allen va presentar ahir el film anual, You will meet a dark stranger, amb què, dos anys després de Vicky Cristina Barcelona i amb una pel·lícula al mig, ha tornat a ser produït per l'empresa Mediapro de Jaume Roures. Ha tingut un dels seus repartiments espectaculars habituals (la gran Naomi Watts i, entre d'altres, Anthony Hopkins, Josh Brolin i Antonio Banderas) i amb l'agudesa pels diàlegs, Allen construeix un altre film coral a partir del qual observa irònicament la tendència humana de la il·lusió (i, per tant, a enganyar-se) i la mudança dels sentiments. No és un gran Woody Allen, però té la seva gràcia.