Loach i Liman aporten a Canes més films de denúncia sobre la guerra d'Iraq
El jove cineasta gallec Oliver Laxe presenta «Todos vos sodes capitans» a la Quinzena de realitzadors
Oliver Laxe va passar quatre anys a Tànger abans de realitzar-hi Todos vos sodes capitans, un exercici entre el documental i la ficció que té com a protagonistes uns nens internats en un col·legi d'orfes que són convidats a realitzar un film. Aquest, però, és el pretext perquè Laxe, que s'interpreta a ell mateix a la pel·lícula, filmi els nens retratant els seus gestos, els seus jocs i el seu desig d'aventura.
També apareix el director Lodge Kerrigan a la seva pel·lícula Rebbeca H, que pot considerar-se un retrat de l'actriu francesa Géraldine Pailhas en procés d'interpretar dos personatges, la Rebbeca H del títol i la cantant de rock nord-americana Grace Slick. Un interessant exercici que, presentada a Un certain regard, és més estimulant que bona part de la secció oficial a concurs, on algunes de les pel·lícules programades han aportat una visió molt negra del món actual. Ahir el director Daniel Luchetti va dur amb La nostra vita un retrat de la corrupció italiana que d'alguna manera complementa el documental Draquila, la Itàlia che trena, de Sabina Guzzanti, en la mesura que té com a punt de mira el negoci de la construcció. També pot considerar-se una certa afinitat amb la truculenta Biutiful perquè, com aquest film de González Iñárritu, fa present l'explotació de la immigració il·legal. Luchetti no té un personatge tan extrem com el que interpreta Javier Bardem a Biutiful, però la seva «normalitat» resulta més inquietant perquè apunta una corrupció i una immoralitat socialment generalitzades: Claudio és un cap d'obra que, al forat de l'ascensor d'un edifici en construcció, descobreix el cadàver del vigilant nocturn, un romanès sense papers. Decideix no denunciar-ho per no obstaculitzar la construcció i per després fer xantatge a l'empresari. Mentrestant, la seva dona mor de part i és així que el punt de vista de Luchetti encara pot resultar definitivament més inquietant: sembla com si el comportament del personatge, que no el du a cap dubte essencial, sigui justificat pel fet que procura un futur per als seus fills.
Guerra i corrupció
Un altre gran focus de corrupció del món actual, lligat al negoci de la guerra i concretament a la de l'Iraq, va fer-se present ahir a Canes amb els nous films de Ken Loach i Doug Liman. El primer, amb les formes directes habituals del seu cinema, s'inspira en casos reals per denunciar els interessos de les empreses que, per fer-hi negocis, tenen contractats agents de seguretat (mercenaris, segons els iraquians) amb llicència per matar. Amb la gran Naomi Watts assumint un protagonisme que comparteix amb Sean Penn, Fair Game és un film de Doug Liman sobre la manipulació de l'opinió pública a través de les armes de destrucció massiva amb les quals el govern de George Bush va justificar la intervenció militar a l'Iraq. La pel·lícula es basa en l'experiència real de Valeria Palme, una agent de la CIA que, confiada a una missió que havia d'aportar proves sobre la suposada compra iraquiana d'urani enriquit provinent de Níger, va elaborar un informe que ho desmentia i que va ser ignorat pel govern dels EUA. Valeria Palme va ser apartada de la seva feina i amenaçada, i va mantenir silenci fins que va decidir declarar en una comissió d'investigació al Senat. Fair Game és un film en la línia del cinema liberal nord-americà, però, per posar un exemple, sense la personalitat cinematogràfica que hi imprimia un Sidney Pollack.