En un lloc del bosc, un home (Oncle Boonmee) que es prepara per morir rep la visita dels fantasmes de la seva esposa, morta fa uns anys, i d'un seu fill que, després d'haver desaparegut a la recerca d'un esperit visible en una fotografia, retorna convertit en una mena de mico amb els ulls vermells fluorescents. A partir d'aquí, Oncle Boonmee, que se'n recorda de les seves vides anteriors (un film amb participació en la producció del català Lluís Miñarro), convida l'espectador a una fascinant experiència del meravellós. No és la primera vegada que la tradició animista, formant part de la seva cultura, es fa present en el cinema d'Apichatpong Weerasethakul, que potser és el director del món amb el nom més complicat, però al qual, de fet, els amics i coneguts anomenen simplement Joe. Aquest imaginari li permet al cineasta tailandès explorar el caràcter fantasmal i meravellós del cinema. El cas és que ho fa amb la llibertat, la modernitat narrativa, l'originalitat, el sentit plàstic que li deuen haver reconegut el jurat presidit pel nord-americà Tim Burton, un cineasta de la il·lusió i de la imaginació, i amb la presència de Víctor Erice, un cineasta atent a la dimensió ètica i estètica del cinema que també l'ha explorat com un món habitat per esperits.

El prestigiós Grand Prix ha recaigut en Des hommes et des dieux (D'homes i de déus), amb la qual Xavier Beauvois imagina com podien haver estat els últims dies d'uns monjos cistercencs que, vivint en harmonia amb els pobladors pròxims, no van voler abandonar el seu monestir a l'Atlas davant l'amenaça de la violència dels fonamentalistes islàmics a l'Algèria de mitjan setanta. El film de Beauvois és d'una gran consistència i sobrietat amb alguns moments especialment bells, com ara un «últim sopar» en què la càmera segueix el rostre commogut dels monjos. Un altre cineasta francès, Mathieu Amalric, sobretot conegut pels seus esplèndids treballs com actor, ha estat distingit com a millor director per Tournée, una vibrant aproximació al «nou burlesc» actual. El film té el seu encant, però potser el premi a la direcció ha estat excessiu o equivocat (en podria haver tingut un altre en forma de premi del jurat, que, podent-se desdoblar, només ha recaigut en Un homme qui crie, un sentit crit de dolor africà del cineasta del Txad Mahamat-Saleh Haroun) havent-hi per reconèixer el treball d'Abbas Kiarostami a Copie conforme. En una edició discreta, aquest és un gran film que només ha estat reconegut a través del premi a la millor interpretació femenina de Juliette Binoche, que explora una multitud de registres davant de la càmera d'un Kiarostami que sembla voler homenatjar l'art de l'actriu.