Roger Costa-Pau explora la puresa de la brevetat en un llibre de haikus

Hi continua havent la mutació, la incògnita, la incertesa que planava damunt els seus primers llibres, però a I en qui, l'ofec? la veu del poeta que s'interroga a si mateix i al món s'obre de nou al nosaltres, diu Roger Costa-Pau, i aquest acostament al plural ja no és dogmàtic ni polític, sinó en certa manera solidari de l'estranyesa davant el paisatge i la vida. «Aquest és un nosaltres més constructiu, més obert al món», explica l'escriptor respecte d'aquest llibre que va rebre l'any passat el Joan Teixidor de haikus en línia dels Premis Ciutat d'Olot i que considera l'apèndix de la seva trilogia. En la transformació hi ha tingut molt a veure, no només la brevetat exigida per aquesta forma poètica, a la qual Costa-Pau ja convidava habitualment el seu vers, reconcentrat i tallant, sinó sobretot l'experiència del seu anterior poemari, I ser d'on no sóc (2007), on ja havia destil·lat la veu de tota urgència i impuresa per fer-la lleugera i integrar-la a un clima. Ben mirat, de l'haiku, «un plantejament que culmina amb una gran veritat, una explosió», Costa-Pau en pren només la forma, no l'efecte, perquè l'escriptura d'aquest poeta, per qui «l'aliment de la vida és el moviment i la mutació», no pot sustentar-se en la constatació si no és com a conjectura, com a divisa provisional, tan subjecta a la mudança com el paisatge, que tan sovint li serveix de correlat poètic. L'aigua, l'heura i el glaç, la roca, la sembra i la sal, els núvols i l'ambre: I en qui, l'ofec? és ple de referències a la naturalesa que és alhora observada i ingerida, perquè pel poeta «el sentiment de plenitud neix del fet de posar en contacte el paisatge interior i l'exterior». El seu no és en cap cas, però, un paisatge bucòlic que afavoreixi l'actitud contemplativa i beatífica, sinó un «paisatge pensat, aquell que permet ser-hi a dins sense quedar-ne esclavitzat». Net i auster, descarnat perquè en surti l'os com als artells endurits d'un picapedrer, el vers de Costa-Pau arriba a confondre a vegades per l'eixutesa, tan enigmàtica que es podria tenir per hermètica. La justificació de l'autor és en certa manera polèmica, però conscient: «No estic d'acord que els poemes s'hagin d'entendre, com afirma Joan Margarit. Una altra cosa és que siguin dolents. Negar el misteri, la suggestió i la controvèrsia del poema, la seva estranyesa, és negar-li la força.» Aquí no hi ha una crida a l'opacitat, sinó a la commoció que generen les paraules mateixes en col·lisió les unes amb les altres, generant friccions a vegades refulgents en la tensió que produeixen les seves diferents textures. L'explosió de l'haiku, per Costa-Pau, és doncs aquesta: «El màxim de tensió entre forma i contingut.»