Rumors, temps després

Els 35 anys de Rumours, disc icònic de la dècada dels setanta, han tornat a dur a Europa –però no a l'Estat espanyol– Fleetwood Mac, un grup que pot presumir de tenir un repertori que ha aguantat perfectament el sovint despietat pas del temps i que, una mica contra tot pronòstic, encara s'embarca en una gira cada aproximadament cinc anys, tot i l'edat de Mick Fleetwood (66 anys), John McVie (67), Stevie Nicks (65) i Lindsey Buckingham (64).

Després de passar per unes quantes ciutats –entre les quals Londres, on la retiradíssima Christine McVie (70 anys) va pujar inesperadament a l'escenari i Peter Green, líder del grup en la seva etapa blues, va observar des de la platea als seus excompanys–, la banda va arribar divendres al Palais Omnisports Bercy de París, que gairebé es va omplir (també de catalans) per viure un concert de gairebé tres hores amb un Buckingham, indiscutible motor del grup, absolutament electritzant. Hi van sonar set de les onze cançons de Rumours (inevitable columna vertebral del xou, amb moments àlgids com ara Gold dust woman, Go your own way i Don't stop) així com de Tusk –un disc que el grup va voler obertament reivindicar, interpretant d'una tirada Not that funny, Tusk, Sisters of the moon i Sara, en la millor part del recital–, Fleetwood Mac (Rihannon i I'm so afraid), Mirage (Gypsy i Eyes of the world), Tango in the night (Big love), Say you will (Say goodbye) i dues cançons d'estrena: Sad angel i Without you.

Es va fer evident que el reguitzell de separacions, infidelitats i ressentiments que van marcar la gestació de Rumours –el divorce album més cèlebre del rock, amb una milionada de còpies venudes– és aigua passada. Buckingham i Nicks van entrar i sortir de l'escenari agafats de la maneta i van parlar, amb naturalitat, dels seus anys d'enamorats. Fleetwood, a més de regalar uns quants passos de ballarí com el que va quedar immortalitzat a la portada de Rumours, va fer un solo de bateria (gong inclòs) propi del més gran dels dinosaures. I McVie, “l'arma secreta del grup”, com se'l va presentar, va tornar a demostrar des d'un segon pla que figura entre els baixistes més infravalorats del rock.

Un parlament de Nicks, quan ja havia acabat el xou, al voltant del que li havia costat trobar unes botes no va manllevar massa màgia al xou d'un grup que, com tants altres, és una llàstima que no travessi mai els Pirineus.