«Per als gallecs, el Brasil sempre ha estat una pàtria secreta on desaparèixer», escriu Carlos Núñez en el llibret del seu últim disc, Alborada do Brasil, que avui presenta al Festival Jardins de Cap Roig (22h), amb la cantautora Bikimel com a telonera. El besavi de Núñez, també músic, va emigrar al Brasil a principis del segle XX i va desaparèixer. Núñez va viatjar al Brasil per investigar què havia passat amb el besavi, que aparentment havia mort assassinat per enveges professionals, i va descobrir que mai no va tornar perquè allà va iniciar una nova vida. Paral·lelament, Carlos Núñez ha portat a terme tres anys de recerca i un any de gravació al Brasil per realitzar un disc que estrena a Cap Roig amb una gran banda de músics europeus i brasilers al 50 per cent.
Carlos Núñez (Vigo, 1971) sempre ha demostrat ser un músic inquiet, que s'entusiasma fàcilment amb el que fa i que sap encomanar aquest entusiasme. «Qualsevol ésser humà es converteix en brasiler en qüestió d'hores: el Brasil et menja», diu Carlos, com si entengués perfectament els motius del seu besavi músic, José María Núñez, per no deixar mai més aquell país on va marxar com un emigrant il·legal. Convertit en Jose Nunes, el 1904 va tenir el seu primer gran èxit al carnaval de Rio de Janeiro, Maxixe de ferro, un tema que Carlos ha inclòs en aquest disc farcit de col·laboracions: un centenar de músics hi han deixat la seva empremta, entre els quals hi ha noms destacats com ara Lenine, Adriana Calcanhotto, Carlinhos Brown i els irlandesos The Chieftains, així com també l'Escola de Samba Beija Flor, tota una institució brasilera. «Volia posar junts el món de les escoles de samba i el de les bandes de gaita. La gaita va ser el primer instrument que van portar els portuguesos al Brasil, que va arribar a tenir molts gaiters indígenes i negres. Ara l'ànima de la gaita s'hi manté, però s'ha transformat en altres instruments: de fet, al nord del país l'acordió es diu sanfona, però al sud del país en diuen gaita.» Carlos Núñez també veu aquesta herència medieval gallega –partint de la premissa que la Gallaecia coneguda pels romans agafava part de l'actual Portugal, de Porto en amunt– en la música popular brasilera de grans autors com ara Jobim, Caetano Veloso i Lenine, als quals considera «trobadors contemporanis», que han mantingut l'esperit de l'«amor cortès» i fins i tot algunes escales i formes musicals medievals. «Fa 500 anys, a l'època del descobriment del Brasil, Portugal era molt més galaic que no pas lusità. El problema és que els portuguesos mai no han explicat als brasilers aquestes coses, ni tan sols que la seva llengua prové de Galícia. I ens ha sorprès molt descobrir que el Brasil és molt més hispà i celta que no pas portuguès. De fet, lingüísticament, els gallecs entenem millor els brasilers que els portuguesos, perquè la seva llengua és com el gallec de les cantigues medievals.» Carlos Núñez ha volgut captar la mescla fundacional del Brasil: «La melodia europea, el ritme africà i la murrieria dels indígenes.» I conclou: «Què ha aportat el Brasil a aquest disc? Sobretot el ritme, el swing que està en l'ADN de totes les músiques que han tingut èxit en el segle XX i que sempre han passat pels negres.»
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.