L'olor del record que perdura

Hi ha un lapse de temps entre el llançador d'espases i la diana, entre l'agent feridor i la diana que és un mateix, entre la vida que és dolor i la poesia que l'exemplifica. Ens referim a un joc de tensions líriques entre les imatges com a cops de puny i les fórmules de caràcter solemne, com escriu Jordi Virallonga al pròleg d'aquest nou poemari d'Eduard Sanahuja. El llançador d'espases va rebre el premi Maria Mercè Marçal i és un pas endavant en la trajectòria poètica de Sanahuja. Recrea el personatge característic del circ amb les connotacions pròpies que comporta d'atzar, agressió i patiment físic i moral.

La poesia de Sanahuja ha arribat a un estat madur pel que fa a explicació lírica i reflexiva del que significa el fet de viure. El llançador d'espases pot ser el jo poètic però segurament és, en realitat, la personificació de la vida.

Començà a publicar poesia el 1981, amb el llibre El gos del Galiot, i des d'aleshores s'ha centrat en la producció poètica pròpia i en la traducció. Li recordem la traducció de Prosa del Transsiberià (Edicions 62, 1992), de Blaise Cendrars.

El poemari actual consta de tres parts, en les quals el poeta s'interroga sobre el concepte d'identitat, el pas del temps i el fet de viure, entès com una experiència d'orfenesa i de patiment. Les tres parts són tres sèries de nou poemes que desenvolupen els tres poemes inicials del llibre, que duen el títol de Pròleg I, II i III, respectivament. Tanmateix la poesia –i l'amor– és allò que ens configura i que ens defensa davant dels estralls de la vida. Per aquest motiu, podem considerar El llançador d'espases un poemari que aposta per l'amor com l'única forma de redempció possible. Al poema Teoria amb el bes de la primera part, el poeta es declara escèptic pel que fa al poder còsmic i general de l'amor com a força i motor, però afirma: “Sé prou bé què és el bes, / el darrer estadi evolutiu del mos, / un intent de negar / la crueltat voraç de les mandíbules, / un intent d'oblidar / que les boques es moren.” I més endavant conclou: “El bes no ens salvarà, / però ens identifica”.

A la segona part, la recerca adquireix el to misteriós i suggeridor de saber quina part o quin tot configura el Monstre, l'element que dóna nom a aquesta part. És un diàleg amb si mateix amb tots els ets i uts. El jo poètic coneix “les lleis de l'espectacle” i també sap del “trau per on s'escola l'aigua abans de la sequera”. El poeta s'encara amb si mateix, s'interroga i busca les claus que expliquin tantes escomeses d'espases rebudes i llançades. Amb el dolor que l'ha anat conformant individualment, afronta la mort que vindrà més tard, després de blindar-se per dins amb els versos que ben sol haurà escrit. Versos que naixien sense públic ni escenari. És un poemari escrit des de la maduresa vital i poètica, que reflexiona sobre el dolor i en tasta tan sols l'olor, l'olor del record que perdura, i que pot evocar i testimoniar, encara.